Cap d'any

Somriures,

rialles continuades,

records,

moments graciosos,

quatre anys resumits en una sola nit.

Dosmilnueve*

Así será el 2009.

Tendremos enero, y seguirá otro mes…

Llegará marzo, con él, las fallas y comenzará a hacer calor. Más tarde, llegará junio, el sol ‘casi’ continuo, y las altas temperaturas que nos harán más y más difícil mantener la capacidad de concentración, pensando ya en el verano y en las presuntas vacaciones que todos esperamos con ansias.

Serán doce meses,

y habrá cuatro estaciones.

Hará calor, mucho calor, aunque no debemos olvidar a su contrario, también hará frío, ese frío glaciar que hace que a veces te estremezcas…,

incluso puede que nieve.

¿Nit de 'relax'?

En tus ojos mi rostro, en los míos el tuyo. En los rostros descansan los corazones fieles. ¿Dónde podríamos encontrar dos mejores hemisferios sin un norte definido, sin un occidente declinante? Aquello que muere no estaba mezclado con igualdad. Si nuestros corazones son uno, o nuestro amor semejante, ninguno desfallecerá, ninguno morirá.

Al sofà, mirant una pel·lícula, acompanyada d’una manta –que mitjançant verds, grisos i blancs va dibuixant quadres-, té i paracetamol.

Mal de cap, i ganes de pensar.

És dia 27 de desembre ja. Normalment, arribada aquesta alçada de l’any, es tendeix a reflexionar sobre les coses que t’han passat, sobre les que no i sobre les que penses que tindrien que haver passat.

¿Per què?

Mai m’ha agradat aquesta ‘continuïtat’. Mai m’ha agradat seguir la corrent. Mai m’ha agradat fer les coses perquè són ‘lo lògic’, perquè el fa tothom. Mai m’ha agradat fer les coses perquè es suposa que s’han de fer, i tampoc m’ha agradat fer-les en el moment en que es suposa que s’han de fer. És per això que mai ho faig.

No em replantejaré com ha anat l’any. Les coses poden anar millor o pitjor, i algunes de les vegades, ni tan sols depèn de tu mateix/mateixa. Pense que en certa manera importa, clar que importa, però el que realment és rellevant és que tot el que faces siga des de la il·lusió.

I sobre tot amb amor. I punt.

No sé si la vida es mejor que la muerte, lo que si sé es que el amor es mejor que ambas.

Discurso 'real'

En las 22 navidades que he pasado, ninguna he sido capaz de escuchar el típico discurso de noche buena del rey. Sentada o aun ayudando a poner y/o arreglar la mesa, nunca he ido más allá del comienzo de sus palabras, cada año, vacías para mi.

Este año ha sido diferente –no porque tuvieran algún tipo de contenido…-, comenzó el discurso, y decidí que tenía que escuchar lo que decía, y no apagar la televisión –cambiar de canal no es viable, ya que durante más o menos media hora, todos y cada uno de ellos se centra en su persona y en lo que tiene que decir-.

Se centró básicamente en tres acontecimientos, los treinta años de la constitución, la lucha contra el terrorismo, y la crisis económica –el Follonero debe estar feliz por esto!-

En los mismos puntos me centraré en esta reflexión.
En primer lugar, la constitución, “construida sobre la concordia y el consenso, el respeto mutuo y la tolerancia, recoge las mejores conquistas de toda democracia avanzada, articula nuestra diversidad territorial, y asegura nuestra estabilidad y progreso”, éstas fueron algunas de sus palabras, me pregunto si realmente se cree lo que está diciendo. Una constitución construida sobre la ‘concordancia y el consenso’, una constitución anclada en el pasado, una constitución que no refleja la realidad actual, una constitución que necesita con urgencia una reforma. Una constitución que ‘recoge las mejores conquistas de toda democracia avanzada’? Si realmente la democracia actual existente es para el rey una democracia avanzada, arreglados vamos…
La constitución es ancestral, y la democracia actual, insuficiente, incompleta, y con grandes vacíos sociales, culturales y políticos.

En segundo lugar, también habló de la lucha contra el terrorismo. Recuerda “los nombres de todas y cada una de las víctimas del terrorismo” -¿cierto? Me pregunto si también recordará a todas aquellas personas que su antecesor asesinó…- Las palabras “nuestros derechos y libertades, empezando por la vida, no pueden ser violados y amenazados por profesionales del terror, por lo que debemos seguir luchando para derrotar al terrorismo”, resuenan en mi cabeza. Palabras que, haciendo referencia solo a ETA, respaldan y disculpan al resto de fuerzas y cuerpos de seguridad del estado español –autoridades policiales y judiciales…- que criminalizan y reprimen en muchas ocasiones a personas que, como el dice, tienen sus derechos y libertades, y los ejercen, siendo cortados de raíz –siempre que se puede- cada vez que se cuestionan las instituciones del estado –manifestaciones, quema de fotos del rey…-

En tercer lugar, y sin extenderme más, habla de la actual crisis económica, “juntos podremos vencer problemas y dificultades si actuamos con realismo, rigor, ética y mucho esfuerzo, anteponiendo siempre el interés general sobre el particular, buscando acuerdos y soluciones con generosidad, responsabilidad y amplitud de miras”. Habla de realismo, de ética, de interés general… y se le llena la boca. Me pregunto si se incluye, no solo él, sino la familia real al completo.¿Es ético que cada uno de los ciudadanos/as financiemos la vida ‘real’?

Nadal, nadal ...

Fa dies que no tinc ni un minut lliure, cap moment de relax, ni tan sols per a parar-me a respirar -sort que és una acció involuntària que el meu cos efectua…-.

Sempre he pensat que els dies abans de Nadal a les persones lis entra una espècie d’estrés o no se ben be com explicar-ho. La qüestió és que els dies abans de les vacances, a les classes, al treball... fins i tot, al carrer –implícit a la cara de les persones- la gent va que sembla que estpà boja.. no se si és perquè tothom té –o tenim- la costum d’anar deixant les coses per a més endavant –hi ha una teoria en relació a aquest tema, la llei de l’estudiant, bàsicament explica com els dies on som conscients que s’apropa el moment de l’entrega del treball, fer l’examen... són els últims, i com és en aquestos dies, quan donen el màxim de nosaltres- o perquè entre el treball i l’esperit nadalenc no podem més.

Personalment, no crec en aquest esperit mencionat... no crec en el Nadal , ni en res relacionat amb el mateix -aquesta època on tothom ha de ser feliç, ser bona persona, bla bla bla-.

Mai he sigut molt d’aquestes festes, mai m’han atret especialment.

Per a mi el significat de la paraula Nadal, diria que inspira un sentiment mes be contrari que a moltes altres persones. Trobe que és una època en la que la falsedat de les persones s’incrementa, on la compra compulsiva es dispara, on algunes relacions d’algunes famílies es desgasten una mica mes, si poden... –per la necessitat de forçar la reunió en dinars i sopars-, on els individus eclesiàstics es dediquen a muntar una estrella i un betlem gegant just enfront de casa meua durant hores i hores al llarg de la nit, on els individus eclesiàstics es dediquen a representar alguns dels animals del meravellós portalet amb animals reals, i on el gall es dedica a cantar cada dia a les cinc de la matinada -yuuu...-. Com podeu vore, una experiènca del TOT emocionant...

Trobes persones que mai t’han dit res que et saluden, altres que et desitgen tot lo bo del món –quan lo que realment estan pensant es: pf, ja podries caure per una finestra-, et reuneixes amb gent amb la que gairebé no has parlat en tot l'any entre frases com quant t’he trobat a faltar, aquest any si que aniré a vore’t, tenim que quedar més... frases que tots sabem que es queden en això.

Realment, l’única part del Nadal que m’agrada és el tornar al meu poble uns dies, i passejar cada dia per la muntanya quan encara pots vore l’estampa del fred en l’entorn, aquest tipus de fred m’agrada.

Melodies

After being the entire night awake -but taking some rest-, as every day, I have gone to the kitchen just when the sun was appearing shyly across the balcony…
“… Just in time, in the right place”, I thought.

Suddenly, my mind was reviewing the topic that I had been rolling along the time I spent in bed… Could I miss something like that?
In my head, I had found songs and melodies accompanied by images, images that had recalled all night long. How I came into that house, cold, but warm at the same time, how I felt there, where was this wonderful piano, that rarely I missed today… How could I miss it in this way? And…why now?

They were images of long time ago, too long.


http://es.youtube.com/watch?v=f4pKV10Ubcc

http://es.youtube.com/watch?v=e7CKvbE-1Sg&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=74pYNceMPPI

La nit

No se ben be que és, encara que ja m’havia passat abans.

Nits i nits sense dormir, alçant-me del llit quan trenca la llum del sol l’horitzó, com si fora algun tipus de criatura fantàstica de la nit.

Nits sense dormir, però alçant-me com si l’haguera fet durant hores i hores –com si ni tan sols tinguera la necessitat de fer-ho-, sense estar cansada, sense necessitar estar estirada al llit, amb energia i ansiosa per començar el dia, per prendre el meu primer aperitiu del dia... cafè.

Molts pensarien que estic boja perquè m’agrade això, contrari totalment a estar hores i hores al llit dormint, descansant, passar el diumenge fins l’hora de dinar sense mourem... Altres es preguntarien com és que no estic ni un poc cansada, fins i tot jo me’l pregunte. M’agrada, m’agrada la nit, estar al pis i no sentir res mes que el silenci, el teclejar dels meus dits a l’ordinador, el soroll que fa una fulla de llibre al passar... m’agrada eixir al carrer, caminar sense destí concret entre la nit...

És com vore la vida des d’una altra perspectiva.

http://www.goear.com/listen.php?v=273e87d

Històries del paradís II

Ja vaig parlar l’altre dia d’aquest tema, després de llegir dos fragments del llibre.
Dimarts el vaig acabar. Històries del paradís...


Vaig comprar-lo dissabte passat, en vint minuts arribava a la pàgina seixanta-sis. M’agrada llegir, i aquest llibre m’ha endinsat en cadascuna de les seues històries des del primer moment.


Supose que ja anava amb una opinió un poc predeterminada, potser... ot i això, tenia el risc de sempre, les ’expectatives’, i de desil•lusionar-me (que no seria la primera volta que em passa)... però no. És cert que anava amb una predeterminació, i crec que no era per a menys, sempre he tingut aquesta predilecció, i amb ell mai m’he emportat una desil•lusió, ni tampoc una decepció... i per suposat, no seria aquesta la primera.

Simplement, un gran llibre.

20-N. Manifestació contra el feixisme a València

El 20 de novembre eixim al carrer per a denunciar la injustícia, l’opressió i l’assassinat que el feixisme comporta, així com per a homenatjar a tots aquells que dia rere dia segueixen lluitant per construir un món més just.
El feixisme, lluny de ser un problema del passat, és encara existent com ho demostren les vora 700 agressions que, durant l’any 2007, han hagut al País Valencià.
En comptes d’actuar contra els grups ultradretans, els polítics: Ens condueixen cap a la precarietat i l’atur, el domini cultural i la inflació.
Reprimeixen aquells que lluiten pel dret a decidir per aspectes bàsics de la vida com són el treball, l’habitatge o l’ensenyament.
Redacten lleis que suposen importants retallades de les llibertats (llei de partits, la llei d’estrangeria, la llei antiterrorista.)
Continuen buscant el seu propi benefici al marge del benestar del poble.
Aquestes actituds fomenten el racisme i la intolerància. No és estrany que aquests grups es llancen al carrer per “complementar” aquestes polítiques.

http://www.lahaine.org/index.php?blog=4&p=34160

Aquestos dies que han passat

Estava preocupada -massa coses en poc temps, supose- no aconseguien sortir-se, i com sempre es negaven a anar al metge.
Jo, preguntava i preguntava, i sempre rebia la mateixa resposta...
Ahir escoltava 'estoy bien, solo estaría mejor con 35 años menos bonica'
... definitivament estaven millor.

Hi ha voltes que és sorprenent la força que tenen algunes persones.

http://www.goear.com/listen.php?v=8aba840

Érase una vez… LEPARISIEN!

Hi havia una vegada quatre joves a Barcelona,
quatre joves que,
després d’una meravellosa passejada pels carrers d’aquesta gran ciutat,
i haver triat el millor lloc on passar la nit,
van anar a un concert, memorable,
un concert en el que va passar de tot (si, de tot),
fins i tot, un d’aquestos joves va passar gran part de la nit en l’aire,
mentre totes les mans de la sala el portaven d’un lloc a un altre del local.
Quan el concert va acabar... van decidir fer ruta,
anant de pub en pub. Havien pensat quedar-se en un, no era gran cosa però estava be,
de sobte, i sense gairebé assabentar-se, es trobaven al carrer,
els havien fet fora!
Atonits, i rient com mai, van tornar al seu meravellós i xicotet tros d’habitació per passar les últimes hores de la nit... oh, LeParisien!

Per a tu, un dia com hui

M’agradaria fer un escrit, que no fora massa tendre, massa trist, massa alegre...
M’agradaria que fora lleuger, amb un ritme suau, i tranquil,
com si estiguérem buscant paraules dintre d’una bombolla
on només pot escoltar-se el soroll de la mar,

el soroll repetit d’una onada,
sempre encapçalada per aquella escuma blanca
que contagia l’aire amb la seua olor a sal mullada

M’agradaria que fora només per a tu,
que s’entenguera com a intransferible, que només tu pogueres comprendre
l’expressió i els arrels del meu sentiment,

del meu amor
–a voltes invisible, però sempre present-

M’agradaria...

Lain

Leire Berasaluze i Cristina Aranzabe;

http://es.youtube.com/watch?v=C3thDyJGpSo
http://www.myspace.com/lainedo


m'encanten...

Allò inesperat

Sometimes the things that you hope are nothing in comparison with those things unexpected that arise from nowhere. Why do we cling to our hopes and dreams?
Maybe the things we hope keep us strong… immobile, following the path that we choose ourselves. But, we must keep in mind that the things that we hope are only the beginning and the unexpected what can change our lives.


http://www.goear.com/listen.php?v=d7e6a99

Històries diàries

Parles amb persones a les que estimes, persones a les que estimes moltíssim, et conten com és el seu dia a dia, com estan, com els parlen, com els ‘tracten’… i escoltant-los un sentiment de ràbia i impotència t’envolta. No pots fer res. Només recolzar-los en tot, donar-lis suport, l’altra part també és una persona a la que estimes. Et poses en la seua situació, intentant imaginar com pot sentir-se, tampoc pots. Vius aquesta situació properament, ja no només perquè els estimes, sinó perquè la tens al costat, cada volta que els veus, cada volta que parles en ells… El sentiment d’ell serà molt pitjor del que tinc jo cada vegada que es generen aquests ‘conflictes’. No puc imaginar-me viure aixina el dia a dia, en una situació tan extrema, i només saps com és, si la vius tu mateix.



Records d'un temps passat, molt present:
http://www.goear.com/listen.php?v=d9d0014

Històries del paradís

Com diu la Isabel-Clara Simó, hi ha vegades que trobes un grup musical que dius: aquest és el meu. I la veritat és que ja he fet referències a ells, no sé si en aquest blog o al típic fotolog que alguns hem tingut... A mi m’encanta Obrint Pas. M’entusiasmen cadascuna de les seues cançons, cadascuna de les seues melodies, cadascuna de les seues lletres.
Són bons, ací no cal que s’enganye ningú.
Són capaços d’alçar al jovent, de fer-te nedar en tot un mar d’adrenalina pura, de fer bategar el teu cor com mai... i ja no estic parlant només del concerts –que tots i totes els que hem anat a algun, sabem que són increïbles-, estic parlant també de l’assentar-te al llit, d’anar a donar un passeig, d’estar amb els amics i amigues... i escoltar una de les cançons, cançons que animen el moment, que revolucionen el cor, que t’omplen de ganes de tirar en davant per lluitar per tot el que pots desitjar. Supose que si tinguera que descriure què passa pel meu cap i cor quan els escolte... seria una cosa aixina.
Ara, Xavi Sarrià ha escrit un llibre de relats, que estarà a la venda a partir del dia 10 d’aquest mes, Històries del paradís.
Acabe de llegir una part dels seus relats (2) i m’he quedat molt sorpresa.
He començat per un que es diu ‘Por’, gairebé sentia l’angoixa del xiquet que conta en primera persona la seua història, els sorolls, la sensació de no poder respirar, la por... M’endinsa’t completament en aquestes quatre pàgines, acabant-les amb un sentiment de voler llegir més i més. Sense paraules. Sense alè. És un llibre del que es parlarà.

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/Histories_Paradis.pdf

Issue of walls around us

Hay siempre un momento en que has de decidir. Los muros no mantienen a los demás fuera, sino que te mantienen a ti dentro.
Muchas personas somos así.
En cambio, puedes pasarte la vida levantando muros, o vivirla saltándolos.




Obama Elected President as Racial Barrier Falls
http://www.nytimes.com/2008/11/05/us/politics/05elect.html?hp

[...]

Communication is one of the first things we learn in life.
It is curious that as we grow and assimilating words and learn to speak unless we know who to ask or say what we want really.

At the end, you can’t avoid talking about certain things.
There are things that we don’t want to hear, sometimes we talk because we can’t be in silence over time, there are things that go beyond the words, are products of the action, sometimes we talk because there is no alternative.
There are other things, things you reserve and, not always but sometimes, some things speak for themselves.

http://es.youtube.com/watch?v=Aa_j4P2lzxQ&feature=related

Entre verds, grisos i marrons

Fa uns dies que em costa dormir, i ben pensat no és una cosa estranya en mi. Al llit vaig dibuixant moments viscuts, i perquè no, moments per viure encara. Hi ha vegades que apareixes –algunes, sense tenir massa sentit, he de dir-, hi ha vegades que em pintes un somriure, hi ha d’altres que m’angoixe. M’angoixa pensar en el teu silenci, i al mateix temps, mirant una foto que sempre porte amb mi, un sentiment de tranquil•litat m’envaeix, ets etern –per a mi-. No estàs, i al mateix estàs, entre milers de crepuscles, amb mi, com unes xicotetes línies explicaven un dia que vaig llegir.

Ungles morades

Ja fa dies que plou.
Dies que et quedaries a casa, a l’habitació, llegint, parlant amb amics i amigues, mirant una pel•lícula, escoltant música...
Dies que penses ‘què be s’està a casa’.

Malauradament, o no, ara per ara no tinc temps per quedar-me a casa fent ‘res’, ocupe els meus dies fent treballs, anant a debats, discutint de temes d’actualitat, entenent i intentant explicar-me a mi mateixa temes dels que he d’estar informada.
És quan acabe i arribe a casa, quan pense en els dies que he anat fent aquest últim temps, i m’ix un xicotet somriure, estic satisfeta, estic contenta, i el que faig m’encanta.
Ahir va ser un d’aquestos dies. Arribava a casa vora les onze, cansada, però amb aquest somriure del que parlava abans. Què més es pot demanar?

Vaig seure al sofà, vaig encendre la televisió -com és costum no feien res de profit-, la vaig apagar. A la taula hi havia un pinta-ungles, ben bonic, vaig posar música, mentres, em relaxava donant un toc de color a les meues mans. Ungles morades.

http://www.goear.com/listen.php?v=eec5bc9

Tot és un embolic

Once upon a time…

fins que arriba un punt en el que has d’aturar-te,
vius en una mena de muntanya russa, amb pujades i baixades contínues.
Has d’aturar-te,
aprofitar cadascun dels minuts que van passant,
moltes voltes sense pena ni glòria,
però has de ser conscient de que tu, i només tu, és qui has de fer que aquestos moments passen a ser rellevants a la teua vida –tots ells-, per ínfims que siguen.
El fer un ‘stop’ al llarg del dia, aprofitar un dia solejat, mentre escoltes una cançó, al costat de la platja, que et fa somriure i sense adonar-te te’n porta al mon paral•lel que al llarg de la teua vida has anat creant –envoltat de lletres i cançons-, al que només tu pots accedir, sense que res trenque aquest moment de tranquil•litat.
Fer un ‘stop’ i deixar de mirar enrere, de recordar moments que no t’aporten res mes que mal de caps i sentiments que et perjudiquen.
Fer un ‘stop’ i adonar-te de tot el que has fet, del que estàs començant, una nova aventura, una nova història a la teua vida que has d’afrontar amb esforç i il•lusió.

9 d'octubre

Fa temps que no em fique davant l'ordinador,
disposada a escriure sobre alguna cosa.
Hui estava a punt de fer-ho, pensava escriure sobre la diada del 9 d'octubre. Abans de fer-ho, he passat per alguns dels blogs que acostume a llegir, he arribat al del Xavi Sarrià. El que va escriure sobre el nou d'octubre, m'ha semblat del tot encertat, he pensat que no ho faria millor, és per aquest motiu que he decidit copiar les seues paraules i deixar-les al meu blog.


Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.

Education for citizenship

"Habrá dos profesores en el aula y se realizará en inglés".
Aquesta és l’afirmació que el senyor Alejandro Font de Mora, conseller d’Educació del Govern valencià, feia davant d’un conjunt de periodistes que quedaven perplexos.

A partir d’aquest curs es viurà una estranya situació a les aules del País Valencià. Per una banda, s’estudiarà una assignatura que no és anglès en aquest idioma estranger –un govern que no dona cap interès ni suport a la llengua pròpia de la terra, un govern que fomenta el monolingüisme del castellà, un govern que permet que a la majoria d’instituts no es puga estudiar en valencià.... vol obligar a estudiar en anglès-.
Per altra banda, els estudiants es trobaran amb la presència de dos professors per aula, un serà el professor que ha d’impartir l’assignatura, i l’altre, l’especialista en anglès, l’un xiuxiuejarà a l'altre els continguts de la nova assignatura, mentre l'altre, anirà traduint-los.
La Generalitat Valenciana ha decidit impartir aquesta nova assignatura en anglès, i ho fa en un intent clar de desprestigi.
No contents en això, també han decidit variar el contingut de l’assignatura, pel que els estudiants del País Valencià no estudiaran el mateix temari que s’impartirà a altres instituts, s’ha intentat evitar tot tipus de contingut ‘moral’, pel que no es tocaran temes com poden ser la homosexualitat.
Acabat d’escriure això, me’l mire... i la inverosimilitut m’envaeix, no acabe de creureme-lo.

Sorpreses - decepcions

Tots sabem que la vida és un camí empedrat, replet de decepcions, o possibles decepcions, esperant a ser “descobertes”. Pot ser esperes massa dels altres, pot ser esperen massa de tu... aquest component o mecanisme idealitzador el tenim tots, això és aixina, sempre “tergiversant” la realitat fins a punts que mai hagueres pogut imaginar.

Amb el pas del temps i els anys, arribes a comprendre que una de les coses més difícils que hi ha, es arribar a una comprensió real i profunda amb els altres.
Pors, covardies, egoisme, contradiccions, divergències entre cor i cap, raó i sensacions-sentiments, deure i plaer, voler i poder...
Moltes contradiccions amb les que lidiar cada dia potser? No se, diria que no, perquè només a través d’aquestes, creixes, et coneixes i vas fent camí al llarg dels anys.

Sorpreses i/o decepcions.
Sempre són relatives, i diferents segons el punt de vista que vullgues triar per mirar-les.

Dèficit democràtic

La memòria històrica, concepte sotmès a estudis, reflexions...
Al llarg dels últims anys, s’han fet diferents mencions al voltants d’aquest ‘concepte’. Les institucions i polítics s’omplen la boca parlant de la recuperació de la memòria històrica, muntant grans campanyes publicitàries, amb gairebé cap rigor històric, que no porten més que al desconeixement real del que implica la memòria històrica i la recuperació de la mateixa. La major part de la població te la vaga idea de que és ‘alguna cosa que fa referència a la guerra civil i a la repressió franquista’, res més.

Hi ha que matisar que el poble que no coneix la seua història, no compren el seu present, i per tant, no el domina –generant-se, d’aquesta manera, dinàmiques de passotisme, i un total desinterès per la història, pels fets, per la cultura...-, són altres els que exerceixen el control sobre aquesta comprensió i evolució del present que vivim.
Un present amb un gran dèficit democràtic que s’alimenta quotidianament d’una societat despolititzada i poc participativa. Vivim en una democràcia de baix nivell, que ha tingut diversos focus d’evolució, un d’ells és l’oblit.
És a dir, estem convivint en una societat basada en l’oblit, en el no reconeixement de fets històrics –i no tan històrics-, una societat pseudo-democràtica que es construeix, dia a dia, sobre un guió preestablert per aquelles persones que un dia ens varen robar la llibertat.

L'essencial es diu amb senzillesa

“I el que compta és l'esforç de cada dia
compartint tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten”.

“Estima i viu cada instant en les coses.
No es repeteixen els colors
ni les veus es repeteixen”.

“Tots els camins són bons per fer camí”.

Instants del temps

Tant de temps per endavant i tantes coses encara per fer...
Sospires al pensar i recordar que potser no hi haja tant de temps, però sí tantes coses per fer...

El batec insistent del teu cor et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a l'alba, encara lluitaries per fer-les totes. Multiplicaries les teues mans per tenir la capacitat d’abraçar-ho tot; fent del teu cor xicotets bocins els quals serien capaços d'estimar amb tota la intensitat cadascuna d'aquestes coses, cadascuna de les persones, cadascun dels moments. Sempre amb un segon pensament al cap, que nega la possibilitat de que, realment, tot es puga acabar.

La vida. Pensem en ella com un conjunt d’accions i reaccions, interaccions amb la resta de persones –perquè només som en conjunt i en relació als altres-, pensem que tot està en les nostres mans, que podem decidir, que només nosaltres mateixos podem escollir què és el que volem que es quede i tot allò que hem decidit deixar fora, potser per por, potser per no tenir temps.

Només tu eres qui dibuixarà els teus somnis, esbossarà somriures, generarà complicitats...
Som nosaltres mateixos qui dibuixarem els nous dies que queden per venir, i vindran.



http://www.goear.com/listen.php?v=0d019b5

Gotes de pluja

Heu intentat vore alguna estrella enmig dels núvols de tempesta d'una nit de pluja? Heu provat a desfilar els núvols enredats que volten en la immensitat del cel, sols per trobar aquell trocet de lluna que hui es deixa entre-vore?
Jo vaig fer-ho anit.

Després d’una estada al sofà, intentant vore per quarta vegada ‘La vida de los otros’, els ulls se’m varen començar a tancar. Era aviat, al voltant de les deu de la nit, tot i aixina, vaig marxar a dormir, sense gaire èxit, ja que com el meu cos acostuma a fer, toca el llit i s’espavila.
Vaig pujar al terrat, mig amagada entre la palestina, sentint les xicotetes gotes de pluja que poc a poc es deixaven caure i feien contacte amb el meu cos.
Mirant, cercant estrelles, o ixe trocet de lluna que tímidament podia deixar-se vore... Impossible, el cel estava tapat, tenia un color roig- ataronjat estrany que només permetia apreciar la seua grandesa.
Vaig quedar-me allà una estona, es respirava pau, tranquil•litat, i una sensació de benestar total envaïa el meu cos.

Sembla mentida que fins i tot els núvols de pluja ens puguen abraçar, en silenci, una nit com aquesta, perduda en un xicotiu poble de València, sense ningú més al voltant...

Ilargia

Nit de sensacions i records.

Doncs sí, ahir vaig passar la nit veient el concert de comiat de Lluís Llach, com ell mateix diu al començament, quantes coses et passen per dintre...
Després, vaig pujar a la terrassa. Tenia tota la intenció de quedar-me allà un temps, mirant el cel, mirant la preciosa lluna i, teòricament la pluja d’estels –les famoses llàgrimes de Sant Llorenç o de les Perseides-.

Vaig estar un temps al terra, mirant atentament el cel.
Pensant. Dibuixant formes amb les estrelles, acompanyada de la lluna.
Curiosa l’atracció que he tingut des de xicoteta per la lluna, sempre buscant-la i admirant-la. I és que, dibuixa el número més ínfim i obstinadament solitari, dibuixa el no res i el tot, al mateix temps, dibuixa l’infinit perfecte.

La pluja d’estels tindrà que esperar. No va ser possible apreciar-se res.

Hui ho tornaré a intentar.
Pujaré a la terrassa, em quedaré al terra, i miraré al cel, atentament.

[ Incís ]

Mai vos heu sentit perduts?
Completament perduts, i al mateix temps, sentint que res del que estàs fent té massa sentit, o que no va enlloc?
Perduts amb la sensació de no encaixar?

És la sensació que he tingut durant un llarg temps. A aquest sentiment s’ha d’afegir l’estúpida costum que tinc de guardar-me per a mi aquest tipus de percepcions i/o sensacions.
Estúpida costum perquè, vullga o no, ho reconega o no, és una manera de fer-me mal a mi mateixa, i és l’únic que he anat aconseguint. No només a mi, sinó que també a algunes persones que tinc al voltant.

Ara, per fi, m’estic retrobant, torne a saber-ne qui soc/ com soc, i torne a formar part de la meua equació de la vida.

Deixa'm dir una cosa (II)

Fa dies que pense en quina és la lògica patriarcal, ja que considere que el sexisme, només és un símptoma del sistema, i per tant, estem lluitant contra una conseqüència, una manifestació, i no contra la base real del problema.

El problema principal és aquesta lògica de domini en la que convivim, i el fet de fer la diferenciació entre dominants i víctimes, només remarca més aquest sistema. És per això, que el primer que hem de fer és sortir d’aquesta dinàmica, ja que reconeixent-la com a tal, passem a ser còmplices del patriarcat.

En aquest sentit, el feminisme es una opció política global que pot aportar un canvi de conducta, d’expectatives, de prioritats, de mon...
De feminismes podem trobar de molts tipus, reformistes, d’igualtat i diferència, radicals... cadascú té la seua opció, i em sembla bé, ja que el que realment importa és tenir la voluntat.
Per la meua banda, i com diria la Victòria Sendón, opte per una combinació entre pluralisme i radicalisme, trobe que és necessari.

Hem de buscar una totalitat nova, fer un canvi de perspectiva, i anar a cap a la superació del patriarcat, entenent-lo com element opressor que és.

Les dones ens bastem a soles per decidir què i com fem les coses.
I la nostra llibertat és un requisit necessari per a la nostra alliberació.

Deixa'm dir una cosa (I)

A partir d’ara faré unes mini – vacances mig obligades, en cert manera...

El canvi de pis, i la incompetència d’alguns treballadors ens ha portar a no tenir internet a casa encara. Tot i així, tenim un veí o veïna molt generós/a i comprensiu/va que un dia va decidir no posar seguretat al wi-fi (pensant ja en que arribaríem nosaltres i estaríem uns dies sense, segur!), amb el que podem anar connectant-nos sobre la marxa.
Un sol de xiquet o xiqueta :)

Bueno, porte uns dies sense escriure, i és que, realment no he tingut temps de res.
Estic farta de fer caixes i traslladar coses.
Encara que no he tingut temps de plasmar en paper els meus pensaments, reflexions i/o les moltes parides que se’m passen pel cap, no vol dir que no haja pensat. Aixina que, ara que estic a soles, amb internet i escoltant una recopilació de la música que m’agrada, he decidit posar-me a actualitzar, primer, el blog. Això si, ho faré per etapes per no fer un manuscrit xD.

Mentre sona ‘Digues que faràs’ de Pirat’s Sound Sistema, he recuperat dos temes, que ocupen, i sobretot durant aquestos dies, part del meu cap.
Un d’ells és el comportament de les persones, les relacions entre xiques i xics. He estat reflexionant sobre el fet que la interrelació entre nosaltres està “condicionada” pel capitalisme – patriarcat, i pensant sobre què és abans.
.
L’altre, és la típica mania o feblesa que alguns tenen o tenim a l’hora de parlar, el començar una conversa en català i, com que l’altra persona et parla en espanyol, automàticament passar a l’espanyol –desgraciadament-. Només el fet del canvi, ja comporta moltes coses...

Respira, saps com s’accelera el cor. . .

De Sants fins a València.
Passant per la plaça Osca, anant fins a Xàtiva, i arribant fins a Énguera.
Eixe serà el meu trajecte des de gairebé ja.
Sí, ja tinc pis!





Van ser condemnats a cinc dies de treballs a la comunitat per haver pintat un mural commemoratiu dels 300 anys de la caiguda de la ciutat -“300 anys d’ocupació i de resistència dels Països Catalans”-.
Dos joves, independentistes, d’esquerres, compromesos, militants, en aquest cas de l’Assemblea de Joves de Lleida...
Dos joves, com molts de nosaltres.
Dos joves amb ‘força’, amb ganes de fer, de re-fer l’alternativa, amb ganes de canviar la quotidianitat que mos envolta, lluitant contra la injustícia que diàriament trobem a les nostres vides, intentant evitar i trencar amb el cercle viciós de la moderació...

Hui, i demà, es tanquen a l’església de Sant Llorenç (Lleida), per tal de denunciar el caràcter polític de la condemna que se’ls va imposar per pintar un mural.

Des d’ací, faig la meua xicoteta denúncia, tenen tot el meu suport.



[ I si la roda roda, i tu formes part de la cosa... ]

Cercles -barcelona-

Tornant sobre les meues passes.
Fa una hora que he sortit de Xàtiva, vaig d’esquenes, la pel•lícula deixa molt a desitjar, parle en el meu company de viatge en un mig anglès-francès estrany, però decidim deixar-lo, la comprensió del que intentàvem dir no era gaire bona... Per altra banda, les bateries, tant de l’ipod com de l’ordinador, no paren de ressentir-se, recordant-me la memòria de peix que tinc per no carregar-los.
Tot i aixina, pense gaudir del viatge.
Com vaig fer dilluns, escriuré, miraré el paisatge, miraré la platja, miraré la mar... mentre descanse, i imagine possibles situacions a l’exterior del vagó.

Durant tots els viatges de tornada m’envaeix la mateixa sensació... hi ha alguna cosa que em deixe ací. No se ben be que és, o potser, només és una part de mi, que es queda esperant-me fins el proper viatge a casa.
Sí, a casa!
Ma casa està al País Valencià,
encara que baixe poc, encara que haja passat 4 anys fora d’ell, encara que passe més temps a Barcelona els propers anys –o em quede, qui sap-, encara que tinga mitja vida feta fora d’ell, encara que haja vegades que no vullga saber res de tornar, encara que...
És arribar, i sentir-me be, tranquil•la, sentir que el conec –encara que no siga del tot cert-.
És arribar, i pensar “ja estic a casa”.
Me l’estime, i me l’estime molt. Me l’estime a ell, m’estime cadascun dels seus llocs, i racons.

'bon' dia

Després de la bio-dansa d’ahir... arriba el divendres.

Agafe el diari... indignació.
No puc evitar-ho, i és que cada matí, per una o per d’altra, m’encenen.

Si els populars volien i volen retirar les emissions de tv3 al PAÍS VALENCIÀ, ara ens trobem amb que el PSOE (PSPV), vol retirar el PAÍS VALENCIÀ al complet i directament.
Anem be... si, si.

Res, ja a l’hotel, marxe a la saleta on ha de venir tothom.
Comença a aparèixer la gent amb ulleres de sol, cansats de la nit que varen passar...

Jo... dormides poques hores, he començat el matí amb una passejada, un cafè i un somriure ben gran. Me l’he proposat, he de fer-ho.

Conec a un amic de mon pare.
Està tocant la dolçaina molt, molt be... m’emocione.
Li mire amb cara d’admiració, reafirmant el pensament de lo be que toca. Li dic. Comencem a parlar... i entre una cosa i d’altra, he acabat amb el telèfon d’un amic seu de Barcelona que m’ensenyarà a tocar la dolçaina, una dolçaina que ell m’enviarà per correu o em donarà la propera vegada que baixe.
Qui haguera dit que hui em passaria alguna cosa aixina?

Fer conclusions amb la Carmen -profe de la universitat de València-, una xiqueta molt bonica, per cert.
Exposar-les al mig de tothom -fase en que em pose histèrica, com sempre...-
Debat.
Adreces i més adreces, contactes, contactes, contactes...
Felicitacions.

Sopar, i Pep ‘Botifarra’!!!
Li demanaré si pot tocar la Malaguenya de Barxeta :)

Retorn...

Fa tres dies que estic al poble...

Per a molts, era un dilluns qualsevol, jo... tornava a València, després de sis mesos sense fer el recorregut corresponent.
Primer, túnel de la sortida de Sants.
Després platja, mar, platja, mar, platja, més mar...
Fins que arribàvem a l’altura del País Valencià... on, desgraciadament, comences a vore construccions i més construccions.

Un cop a casa, la desolació i la tristesa m’envaeix de nou...

Dies sense dormir...
Dies sense menjar...
Dies en que no se que faig ací...
Dies en que només vull estar ací...
Dies en que només vull marxar...
Dies i dies...

I muntanya... molta muntanya, tant a les 6 del matí com a les 10 de la nit, en quant tinc un moment, aprofite i marxe.

Tots els camins són bons per a fer camí...

Saps aquestos moments de la vida en que penses: ‘carai, no podia pensar que podrien anar-me tan bé les coses’ ... doncs no fa molt que vaig viure un.

La veritat és que no acostume a tenir-los... més que res perquè crec que, en eixe moment d’il•lusions i somriures, en el moment en que el penses..., és donen totes les condicions necessàries per a que et deixe d’anar tan bé.

‘Estudiar-ho’ tot és una forma de fer no massa bona, ho se, però és el que faig -fins i tot, de dies com els d’ara-.

Potser tindria que deixar això que tinc amb el ‘analitzar-ho tot’... anar fent, sobre la marxa, sense pensar massa.
A vegades no sóc conscient de que mentre estic ‘estudiant com pot anar si ho faig aixina o d’altra manera’, el temps passa, i s’escapa quasi sense adonar-me.

I és que m’he passat la meitat de la meua vida analitzant situacions...

Se’ns ha acabat el temps...

La sensació de buidor continua dins meu,
(i no sóc forta)
ocupant cadascuna de les parts del meu cos,
cadascú dels racons,
cadascú dels moments del dia...
(i no sóc forta)
sempre amb la no assumpció del que ha passat, present,
generant falses realitats que sé que mai no es compliran,
fugint del dolor –com sempre faig...-
(...i no, no sóc forta)

idees, plans, passejos, més somriures, més històries viscudes, mal humor –molt de mal humor- del que ja no ‘gaudirem’ ...

El forat del dia a dia continua, continuarà, i la sabor amarga i ocre de les absències ens omple la gola, plenament de cristalls morts.

Llarg i intens

Aquest matí, quan m’he llevat és el primer que m’ha passat pel cap...
“Hui serà un dia llarg”, he pensat.
Eren les 6 del matí i el sol ja entrava tímidament per la finestra. Després de quasi 12 hores de treball continuat, he arribat a casa, cansada, amb una son increïble, però que –com sempre- desapareix quan menys l’esperes.
És aixina.
Ara, passada la 1 del matí, el dia encara belluga... mentres tinc a una xiqueta al costat demanant-me carícies i que la porte en braços al bany.
Crec que no conec a ningú tan ‘pelutxe’ com ella.

Reinventar-se en temps d’incertesa

Demà?
és incertesa,
és desig,
és por,
és il•lusió…
demà és com ahir quan va començar el dia…
serà únic, especial , recordat?

qui sap?

Incertesa és eixe sentiment que un dia creus haver retrobat…
una sensació, un sentiment que vas perdre un dia qualsevol,
una sensació, un sentiment que, pot ser, enyoraves i que, de nou, creus tindre davant teu...

Línia 1

Hui fa dos anys.
Dos anys des del dia que va descarrilar la línia 1 del metro de València a la sortida de l’estació de Jesús.
L’estació de Jesús vaig pensar posant-me les mans al cap...
Recorde aquest dia com un dels més angoixosos que he tingut, no podia llevar-me del pensament al meu cosí, que no agafava el mòbil.

L'accident es va saldar amb quaranta-tres passatgers morts i quaranta-set de ferits.
La rapidesa en la que va fer-se la investigació va ser alarmant... no podia entendre què s’estava fent.

No va hi haver responsables.
No va hi haver dimissions.

Hui la línia 1 continua essent tan perillosa com fa dos anys.


http://www.youtube.com/watch?v=DAoaJBIj95E

Un dilluns com altre qualsevol

La típica cançó d'estiu que intenta ficar-se al teu cap, que a vegades te la saps sense voler, i que poses totes les teues forces per a que deixe d'ocupar un lloc del teu cervell: podemos...

Al alçar-me, després de bocins, petards i crits, les banderes continuen penjades i els cotxes ‘amenitzant’ un dilluns comú.

La gent està excitada, extasiada... continuen revolucionats pel tema de la selecció, alguns aprofiten la conjuntura per colar un ‘arriba España’ o un ‘viva el rey’ entre els ‘a por ellos’ o la cançoneta del ‘podemos’.

De la mateixa manera, els mitjans de comunicació limiten el temps o els espais de notícies significants, ocupant-lo de forma escandalosa amb imatges del partit, comentaris de futbolistes i demés, aglomeracions de gent que no es cansen de repetir un ‘hoy todos somos rojos’...

El problema de fons, i que he anat pensant, és que no és un ànsia generalitzada per l’obtenció d’un títol, sinó un enaltiment de valors, idees, formes de pensar i fer...

És lamentable tenir que suportar i escoltar els continus ‘arriba España’ a casa nostra.

La màgia d’una cançó

Despertant sensacions oblidades,
calfreds,
sentiments amagats,
dibuixant somriures...

Una senzilla melodia que et fa connectar, envoltant-te amb les seues paraules i amb el seu significat.

És fàcil, inesperat, i sense adonar-te, funciona.

El pati de la universitat

Hui he anat a la universitat.
Durant el poc temps que he estat anant ací i allà pel pati, he pogut tenir eixa sensació de nou, una sensació que només s’experimenta en aquest període.
La tensió es respirava per tot arreu, llibres, apunts, exàmens d’altres anys... ocupaven cadascun dels pensaments dels que estàvem ‘fent un xicotet descans’ en la jornada ‘intensiva’ d’estudi.
Entrem en un peculiar estat d’ànim, biblioteca –o la mateixa habitació a casa- fins que tanquen, vida social paralitzada, pensant només en la necessitat que tenim de que siga el dia X per sortir a la nit fins les tantes de la matinada, i començar les nostres vacances, en aquest cas, d’estiu.

La “bona voluntat” de retar-li reconeixement a Guillem

Alcàsser va rebutjar la petició que l’Assemblea de Maulets de l’Horta Sud va fer per batejar un carrer del municipi amb el nom de Guillem Agulló.
Sorpresos?
L’argumentació del Partit Popular, al govern de l’ajuntament, i Unió Valenciana va ser que no es posa cap nom de persona als carrers d’Alcàsser des de fa anys, i menys “si a més conté ideologia política”...

________________________

Hui, manifestació, a les cinc de la vesprada a la plaça del Diamant:
Llibertat Franki.

Continuen ...

Si alguns pensaven que la situació al País Valencià havia canviat després de llegir la notícia sobre l’enteniment entre govern valencià i català, en relació al tema de la reciprocitat, ja poden estar ben segurs de que s’han equivocat.
Ni enteniment, ni reciprocitat. No va ser altre que el mateix Camps –aquest homenet sense escrúpols i amb l’idea al cap de ser una mena de president imperator...- qui va corregir les seues paraules sobre els possibles acords amb Catalunya.

Les sancions continuen[1], les limitacions –la no llibertat d’informació i expressió- estan a l’ordre del dia, i la Generalitat Valenciana segueix amb la voluntat d’eliminar TV3 al País Valencià en la seua totalitat.

_________________________________________

[1] Sancions en forma de multes per les emissions de la cadena de televisió, ara amb 400.000 euros a ACPV i a la Fundació Ramon Muntaner.
Tenint en compte l’anterior, ja en serien 700.000...

Camins

Després d’escriure durant una estona, il·luminada per la petita llampera de la meseta de nit i per la tímida llum que arriba des del carrer, entre el silenci que s’escoltava entre cançó i cançó... m’he posat a pensar en la curiositat de com les petites decisions poden portar –i porten- a un ‘sinfin’ de fets, tots canviants.

Quantes decisions encertades prenem? Per què les triem?
Per què un sí? o, per altra banda, per què un no?
No ho se.
Les decisions constitueixen una forma de definir-nos, és una forma de donar vida i significat a les paraules, a les idees, als sentiments... als ideals, que cadascun de nosaltres tenim.

Prenem decisions de tot tipus, bones, dolentes, fins i tot, descabellades... però és mitjançant els camins que anem triant, com anem conformant-nos com a individus, com a persones, com a xiquetes i xiquets.

I és que –en part- som el resultat de cadascuna de les decisions que hem escollit durant la nostra vida.

El plaer de la vida

Al llarg de la vida pots trobar-te persones de tot tipus.

Però, només en són unes, aquelles que
amb moments, mirades, somriures, carícies,

unes paraules...

[ ... ets com un cos que inunda calmadament les vores, i els
punts, de les nostres existències, indesxifrable alfabet
marí i mundà
un riu de vida en la vida, potser les transparències joioses
viscudes rere els signes de les fustes nòmades. ]

... et fan explorar i conèixer tot un univers de coses petites, senzilles, especials.

Per alguns, insignificants, per a d’altres, imprescindibles.

Teoria del caos

L’altre dia, Pau Alabajos feia una entrevista a la que explicava el perquè d’aquest nom.
És una teoria que sempre ha tingut un significat especial per a mi.
"Pot el bategar de les ales d´una papallona ací provocar un huracà en l’hemisferi sud?", és una de les bases d’aquesta reflexió.
Ell la fa servir com una mena de metàfora, com una metàfora de la lluita social. És a dir, pot una xicoteta acció que passa a una punta del món desembocar en un gran canvi a l’altra punta? Doncs sí que pot passar, tan sols un petit canvi, pot modificar dràsticament el comportament d’un sistema, d’una societat, a llarg termini.

El caos forma part constitutiva de la natura, de la societat..., està present dia a dia, és vore el comportament irregular de les coses, fets... considerades deterministes.
Cadascuna de les accions que portem a terme, a les quals no donem gaire importància, poden desenvolupar grans canvis. Canvis que potser a curt termini no apreciem, però que es produeixen.

Com diu ell, és la percepció dels qui intentem prendre’ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l’entorn ens provoca.

Àlef

... ara corres entre milers i milers de corpuscles transparents.

Han passat molts dies, moments, paraules, sentiments...
He passat moltes estones llegint un petit homenatge que varen fer-te un estiu, on una de les línies que més em varen agradar va ser aquesta amb la que comence l’escrit.

Tot i això, no ha sigut fins ara quan he estat capaç d’escriure sobre tu.
I és que, encara que ha passat el temps, et continue tenint molt present.
Pot ser sembla exagerat o excessiu, no m’importa.
Sé el que sentia,
i sé el que continue sentint cada vegada que et recorde.

A banda d’aquest sentiment d’enyorança que m’envolta quan pense en tu, no deixe pensar en tots els bons moments que m’has fet passar.
Sempre al meu costat.
Quan venies a despertar-me, quan et ficaves sobre o sota en meu llit, quan estant en Barcelona continuaves esperant en la meua habitació, quan et vares menjar tots els meus pelutxos –pot ser pensaves que podien ser competència per a tu!-, quan no paraves de lladrar quan marxàvem–ufff!-, quan ens rebies cada cop que tornàvem a casa, quan et feies l’amo del sofà...

No hi ha dia que no et trobe a faltar.

'Nosaltres els valencians'

Ja fa un temps que vaig llegir l’obra de Joan Fuster, ‘Nosaltres els valencians’.
La tornaria a llegir sense cap inconvenient.
Un assaig històric, socio-polític i literari on l’autor fa un repàs de la història del País Valencià, des de la conquesta de Jaume I fins a l’any 1962.
No fins l’actualitat.
Llegint-lo, t’adones que és una realitat que està totalment vigent encara.
És un llibre que, sempre que puc i humilment, recomane llegir.

...trist teixit d'abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social. Indiferents o mistificats, els valencians -els valencians en bloc- vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res.

L'onze de novembre

Així, natural, com una gota surant a la mar
com una paraula que esclata entre els silencis d’un vers...

Serveix-te tu mateixa dels encants inimaginables
il·luminant el dia més impossible
acostant-te a la teua vida
somiada, amb tota la il·lusió
aconseguint arribar al cim dels teus objectius
perseguint sempre dirigir la raó del teu esforç
com les gotes de pluja de novembre.

Esperes guiar la paciència dels teus ideals cap a nous espais
de consciència i de coneixement
continues donant la confiança necessària per afrontar cadascun dels reptes,
reptes dels que volen aconseguir futurs més nous
i perseguir camins més concrets, sense llaurar
com les gotes surant a la mar
com una paraula que esclata entre els silencis...