Tot és un embolic

Once upon a time…

fins que arriba un punt en el que has d’aturar-te,
vius en una mena de muntanya russa, amb pujades i baixades contínues.
Has d’aturar-te,
aprofitar cadascun dels minuts que van passant,
moltes voltes sense pena ni glòria,
però has de ser conscient de que tu, i només tu, és qui has de fer que aquestos moments passen a ser rellevants a la teua vida –tots ells-, per ínfims que siguen.
El fer un ‘stop’ al llarg del dia, aprofitar un dia solejat, mentre escoltes una cançó, al costat de la platja, que et fa somriure i sense adonar-te te’n porta al mon paral•lel que al llarg de la teua vida has anat creant –envoltat de lletres i cançons-, al que només tu pots accedir, sense que res trenque aquest moment de tranquil•litat.
Fer un ‘stop’ i deixar de mirar enrere, de recordar moments que no t’aporten res mes que mal de caps i sentiments que et perjudiquen.
Fer un ‘stop’ i adonar-te de tot el que has fet, del que estàs començant, una nova aventura, una nova història a la teua vida que has d’afrontar amb esforç i il•lusió.