dissabte, 30 d’agost de 2008

Sorpreses - decepcions

Tots sabem que la vida és un camí empedrat, replet de decepcions, o possibles decepcions, esperant a ser “descobertes”. Pot ser esperes massa dels altres, pot ser esperen massa de tu... aquest component o mecanisme idealitzador el tenim tots, això és aixina, sempre “tergiversant” la realitat fins a punts que mai hagueres pogut imaginar.

Amb el pas del temps i els anys, arribes a comprendre que una de les coses més difícils que hi ha, es arribar a una comprensió real i profunda amb els altres.
Pors, covardies, egoisme, contradiccions, divergències entre cor i cap, raó i sensacions-sentiments, deure i plaer, voler i poder...
Moltes contradiccions amb les que lidiar cada dia potser? No se, diria que no, perquè només a través d’aquestes, creixes, et coneixes i vas fent camí al llarg dels anys.

Sorpreses i/o decepcions.
Sempre són relatives, i diferents segons el punt de vista que vullgues triar per mirar-les.

dimarts, 26 d’agost de 2008

Dèficit democràtic





La memòria històrica, concepte sotmès a estudis, reflexions...
Al llarg dels últims anys, s’han fet diferents mencions al voltants d’aquest ‘concepte’. Les institucions i polítics s’omplen la boca parlant de la recuperació de la memòria històrica, muntant grans campanyes publicitàries, amb gairebé cap rigor històric, que no porten més que al desconeixement real del que implica la memòria històrica i la recuperació de la mateixa. La major part de la població te la vaga idea de que és ‘alguna cosa que fa referència a la guerra civil i a la repressió franquista’, res més.

Hi ha que matisar que el poble que no coneix la seua història, no compren el seu present, i per tant, no el domina –generant-se, d’aquesta manera, dinàmiques de passotisme, i un total desinterès per la història, pels fets, per la cultura...-, són altres els que exerceixen el control sobre aquesta comprensió i evolució del present que vivim.
Un present amb un gran dèficit democràtic que s’alimenta quotidianament d’una societat despolititzada i poc participativa. Vivim en una democràcia de baix nivell, que ha tingut diversos focus d’evolució, un d’ells és l’oblit.
És a dir, estem convivint en una societat basada en l’oblit, en el no reconeixement de fets històrics –i no tan històrics-, una societat pseudo-democràtica que es construeix, dia a dia, sobre un guió preestablert per aquelles persones que un dia ens varen robar la llibertat.

dissabte, 16 d’agost de 2008

L'essencial es diu amb senzillesa

“I el que compta és l'esforç de cada dia
compartint tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten”.

“Estima i viu cada instant en les coses.
No es repeteixen els colors
ni les veus es repeteixen”.

“Tots els camins són bons per fer camí”.

divendres, 15 d’agost de 2008

Instants del temps

Tant de temps per endavant i tantes coses encara per fer...
Sospires al pensar i recordar que potser no hi haja tant de temps, però sí tantes coses per fer...

El batec insistent del teu cor et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a l'alba, encara lluitaries per fer-les totes. Multiplicaries les teues mans per tenir la capacitat d’abraçar-ho tot; fent del teu cor xicotets bocins els quals serien capaços d'estimar amb tota la intensitat cadascuna d'aquestes coses, cadascuna de les persones, cadascun dels moments. Sempre amb un segon pensament al cap, que nega la possibilitat de que, realment, tot es puga acabar.

La vida. Pensem en ella com un conjunt d’accions i reaccions, interaccions amb la resta de persones –perquè només som en conjunt i en relació als altres-, pensem que tot està en les nostres mans, que podem decidir, que només nosaltres mateixos podem escollir què és el que volem que es quede i tot allò que hem decidit deixar fora, potser per por, potser per no tenir temps.

Només tu eres qui dibuixarà els teus somnis, esbossarà somriures, generarà complicitats...
Som nosaltres mateixos qui dibuixarem els nous dies que queden per venir, i vindran.



http://www.goear.com/listen.php?v=0d019b5

dijous, 14 d’agost de 2008

Gotes de pluja

Heu intentat vore alguna estrella enmig dels núvols de tempesta d'una nit de pluja? Heu provat a desfilar els núvols enredats que volten en la immensitat del cel, sols per trobar aquell trocet de lluna que hui es deixa entre-vore?
Jo vaig fer-ho anit.

Després d’una estada al sofà, intentant vore per quarta vegada ‘La vida de los otros’, els ulls se’m varen començar a tancar. Era aviat, al voltant de les deu de la nit, tot i aixina, vaig marxar a dormir, sense gaire èxit, ja que com el meu cos acostuma a fer, toca el llit i s’espavila.
Vaig pujar al terrat, mig amagada entre la palestina, sentint les xicotetes gotes de pluja que poc a poc es deixaven caure i feien contacte amb el meu cos.
Mirant, cercant estrelles, o ixe trocet de lluna que tímidament podia deixar-se vore... Impossible, el cel estava tapat, tenia un color roig- ataronjat estrany que només permetia apreciar la seua grandesa.
Vaig quedar-me allà una estona, es respirava pau, tranquil•litat, i una sensació de benestar total envaïa el meu cos.

Sembla mentida que fins i tot els núvols de pluja ens puguen abraçar, en silenci, una nit com aquesta, perduda en un xicotiu poble de València, sense ningú més al voltant...

dimarts, 12 d’agost de 2008

Ilargia

Nit de sensacions i records.

Doncs sí, ahir vaig passar la nit veient el concert de comiat de Lluís Llach, com ell mateix diu al començament, quantes coses et passen per dintre...
Després, vaig pujar a la terrassa. Tenia tota la intenció de quedar-me allà un temps, mirant el cel, mirant la preciosa lluna i, teòricament la pluja d’estels –les famoses llàgrimes de Sant Llorenç o de les Perseides-.

Vaig estar un temps al terra, mirant atentament el cel.
Pensant. Dibuixant formes amb les estrelles, acompanyada de la lluna.
Curiosa l’atracció que he tingut des de xicoteta per la lluna, sempre buscant-la i admirant-la. I és que, dibuixa el número més ínfim i obstinadament solitari, dibuixa el no res i el tot, al mateix temps, dibuixa l’infinit perfecte.

La pluja d’estels tindrà que esperar. No va ser possible apreciar-se res.

Hui ho tornaré a intentar.
Pujaré a la terrassa, em quedaré al terra, i miraré al cel, atentament.

dissabte, 2 d’agost de 2008

[ Incís ]

Mai vos heu sentit perduts?
Completament perduts, i al mateix temps, sentint que res del que estàs fent té massa sentit, o que no va enlloc?
Perduts amb la sensació de no encaixar?

És la sensació que he tingut durant un llarg temps. A aquest sentiment s’ha d’afegir l’estúpida costum que tinc de guardar-me per a mi aquest tipus de percepcions i/o sensacions.
Estúpida costum perquè, vullga o no, ho reconega o no, és una manera de fer-me mal a mi mateixa, i és l’únic que he anat aconseguint. No només a mi, sinó que també a algunes persones que tinc al voltant.

Ara, per fi, m’estic retrobant, torne a saber-ne qui soc/ com soc, i torne a formar part de la meua equació de la vida.