dilluns, 30 de juny de 2008

Un dilluns com altre qualsevol

La típica cançó d'estiu que intenta ficar-se al teu cap, que a vegades te la saps sense voler, i que poses totes les teues forces per a que deixe d'ocupar un lloc del teu cervell: podemos...


Al alçar-me, després de bocins, petards i crits, les banderes continuen penjades i els cotxes ‘amenitzant’ un dilluns comú.

La gent està excitada, extasiada... continuen revolucionats pel tema de la selecció, alguns aprofiten la conjuntura per colar un ‘arriba España’ o un ‘viva el rey’ entre els ‘a por ellos’ o la cançoneta del ‘podemos’.

De la mateixa manera, els mitjans de comunicació limiten el temps o els espais de notícies significants, ocupant-lo de forma escandalosa amb imatges del partit, comentaris de futbolistes i demés, aglomeracions de gent que no es cansen de repetir un ‘hoy todos somos rojos’...


El problema de fons, i que he anat pensant, és que no és un ànsia generalitzada per l’obtenció d’un títol, sinó un enaltiment de valors, idees, formes de pensar i fer...


És lamentable tenir que suportar i escoltar els continus ‘arriba España’ a casa nostra.

dilluns, 16 de juny de 2008

La màgia d’una cançó

Despertant sensacions oblidades,
calfreds,
sentiments amagats,
dibuixant somriures...

Una senzilla melodia que et fa connectar, envoltant-te amb les seues paraules i amb el seu significat.

És fàcil, inesperat, i sense adonar-te, funciona.

dilluns, 9 de juny de 2008

El pati de la universitat

Hui he anat a la universitat.
Durant el poc temps que he estat anant ací i allà pel pati, he pogut tenir eixa sensació de nou, una sensació que només s’experimenta en aquest període.
La tensió es respirava per tot arreu, llibres, apunts, exàmens d’altres anys... ocupaven cadascun dels pensaments dels que estàvem ‘fent un xicotet descans’ en la jornada ‘intensiva’ d’estudi.
Entrem en un peculiar estat d’ànim, biblioteca –o la mateixa habitació a casa- fins que tanquen, vida social paralitzada, pensant només en la necessitat que tenim de que siga el dia X per sortir a la nit fins les tantes de la matinada, i començar les nostres vacances, en aquest cas, d’estiu.

dissabte, 7 de juny de 2008

La “bona voluntat” de retar-li reconeixement a Guillem

Alcàsser va rebutjar la petició que l’Assemblea de Maulets de l’Horta Sud va fer per batejar un carrer del municipi amb el nom de Guillem Agulló.
Sorpresos?
L’argumentació
del Partit Popular, al govern de l’ajuntament, i Unió Valenciana va ser que no es posa cap nom de persona als carrers d’Alcàsser des de fa anys, i menys “si a més conté ideologia política”...

________________________

Hui, manifestació, a les cinc de la vesprada a la plaça del Diamant:
Llibertat Franki.

Continuen ...

Si alguns pensaven que la situació al País Valencià havia canviat després de llegir la notícia sobre l’enteniment entre govern valencià i català, en relació al tema de la reciprocitat, ja poden estar ben segurs de que s’han equivocat.
Ni enteniment, ni reciprocitat. No va ser altre que el mateix Camps –aquest homenet sense escrúpols i amb l’idea al cap de ser una mena de president imperator...- qui va corregir les seues paraules sobre els possibles acords amb Catalunya.

Les sancions continuen[1], les limitacions –la no llibertat d’informació i expressió- estan a l’ordre del dia, i la Generalitat Valenciana segueix amb la voluntat d’eliminar TV3 al País Valencià en la seua totalitat.

_________________________________________

[1] Sancions en forma de multes per les emissions de la cadena de televisió, ara amb 400.000 euros a ACPV i a la Fundació Ramon Muntaner.
Tenint en compte l’anterior, ja en serien 700.000...

dijous, 5 de juny de 2008

Camins

Després d’escriure durant una estona, il·luminada per la petita llampera de la meseta de nit i per la tímida llum que arriba des del carrer, entre el silenci que s’escoltava entre cançó i cançó... m’he posat a pensar en la curiositat de com les petites decisions poden portar –i porten- a un ‘sinfin’ de fets, tots canviants.

Quantes decisions encertades prenem? Per què les triem?
Per què un sí? o, per altra banda, per què un no?
No ho se.
Les decisions constitueixen una forma de definir-nos, és una forma de donar vida i significat a les paraules, a les idees, als sentiments... als ideals, que cadascun de nosaltres tenim.

Prenem decisions de tot tipus, bones, dolentes, fins i tot, descabellades... però és mitjançant els camins que anem triant, com anem conformant-nos com a individus, com a persones, com a xiquetes i xiquets.

I és que –en part- som el resultat de cadascuna de les decisions que hem escollit durant la nostra vida.

dimarts, 3 de juny de 2008

El plaer de la vida

Al llarg de la vida pots trobar-te persones de tot tipus.

Però, només en són unes, aquelles que
amb moments, mirades, somriures, carícies,

unes paraules...

[ ... ets com un cos que inunda calmadament les vores, i els
punts, de les nostres existències, indesxifrable alfabet
marí i mundà
un riu de vida en la vida, potser les transparències joioses
viscudes rere els signes de les fustes nòmades
. ]

... et fan explorar i conèixer tot un univers de coses petites, senzilles, especials.

Per alguns, insignificants, per a d’altres, imprescindibles.

diumenge, 1 de juny de 2008

Teoria del caos

L’altre dia, Pau Alabajos feia una entrevista a la que explicava el perquè d’aquest nom.
És una teoria que sempre ha tingut un significat especial per a mi.

"Pot el bategar de les ales d´una papallona ací provocar un huracà en l’hemisferi sud?", és una de les bases d’aquesta reflexió.
Ell la fa servir com una mena de metàfora, com una metàfora de la lluita social. És a dir, pot una xicoteta acció que passa a una punta del món desembocar en un gran canvi a l’altra punta? Doncs sí que pot passar, tan sols un petit canvi, pot modificar dràsticament el comportament d’un sistema, d’una societat, a llarg termini.

El caos forma part constitutiva de la natura, de la societat..., està present dia a dia, és vore el comportament irregular de les coses, fets... considerades deterministes.
Cadascuna de les accions que portem a terme, a les quals no donem gaire importància, poden desenvolupar grans canvis. Canvis que potser a curt termini no apreciem, però que es produeixen.

Com diu ell, és la percepció dels qui intentem prendre’ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos de frustració que l’entorn ens provoca.

Àlef

... ara corres entre milers i milers de corpuscles transparents.

Han passat molts dies, moments, paraules, sentiments...
He passat moltes estones llegint un petit homenatge que varen fer-te un estiu, on una de les línies que més em varen agradar va ser aquesta amb la que comence l’escrit.

Tot i això, no ha sigut fins ara quan he estat capaç d’escriure sobre tu.
I és que, encara que ha passat el temps, et continue tenint molt present.
Pot ser sembla exagerat o excessiu, no m’importa.
Sé el que sentia,
i sé el que continue sentint cada vegada que et recorde.

A banda d’aquest sentiment d’enyorança que m’envolta quan pense en tu, no deixe pensar en tots els bons moments que m’has fet passar.
Sempre al meu costat.
Quan venies a despertar-me, quan et ficaves sobre o sota en meu llit, quan estant en Barcelona continuaves esperant en la meua habitació, quan et vares menjar tots els meus pelutxos –pot ser pensaves que podien ser competència per a tu!-, quan no paraves de lladrar quan marxàvem–ufff!-, quan ens rebies cada cop que tornàvem a casa, quan et feies l’amo del sofà...

No hi ha dia que no et trobe a faltar.