dimarts, 25 de novembre de 2008

Melodies

After being the entire night awake -but taking some rest-, as every day, I have gone to the kitchen just when the sun was appearing shyly across the balcony…
“… Just in time, in the right place”, I thought.

Suddenly, my mind was reviewing the topic that I had been rolling along the time I spent in bed… Could I miss something like that?
In my head, I had found songs and melodies accompanied by images, images that had recalled all night long. How I came into that house, cold, but warm at the same time, how I felt there, where was this wonderful piano, that rarely I missed today… How could I miss it in this way? And…why now?

They were images of long time ago, too long.



http://es.youtube.com/watch?v=f4pKV10Ubcc

http://es.youtube.com/watch?v=e7CKvbE-1Sg&feature=related


http://es.youtube.com/watch?v=74pYNceMPPI

dilluns, 24 de novembre de 2008

La nit

No se ben be que és, encara que ja m’havia passat abans.


Nits i nits sense dormir, alçant-me del llit quan trenca la llum del sol l’horitzó, com si fora algun tipus de criatura fantàstica de la nit.


Nits sense dormir, però alçant-me com si l’haguera fet durant hores i hores –com si ni tan sols tinguera la necessitat de fer-ho-, sense estar cansada, sense necessitar estar estirada al llit, amb energia i ansiosa per començar el dia, per prendre el meu primer aperitiu del dia... cafè.


Molts pensarien que estic boja perquè m’agrade això, contrari totalment a estar hores i hores al llit dormint, descansant, passar el diumenge fins l’hora de dinar sense mourem... Altres es preguntarien com és que no estic ni un poc cansada, fins i tot jo me’l pregunte. M’agrada, m’agrada la nit, estar al pis i no sentir res mes que el silenci, el teclejar dels meus dits a l’ordinador, el soroll que fa una fulla de llibre al passar... m’agrada eixir al carrer, caminar sense destí concret entre la nit...


És com vore la vida des d’una altra perspectiva.


http://www.goear.com/listen.php?v=273e87d

dijous, 20 de novembre de 2008

Històries del paradís II

Ja vaig parlar l’altre dia d’aquest tema, després de llegir dos fragments del llibre.
Dimarts el vaig acabar. Històries del paradís...


Vaig comprar-lo dissabte passat, en vint minuts arribava a la pàgina seixanta-sis. M’agrada llegir, i aquest llibre m’ha endinsat en cadascuna de les seues històries des del primer moment.


Supose que ja anava amb una opinió un poc predeterminada, potser... ot i això, tenia el risc de sempre, les ’expectatives’, i de desil•lusionar-me (que no seria la primera volta que em passa)... però no. És cert que anava amb una predeterminació, i crec que no era per a menys, sempre he tingut aquesta predilecció, i amb ell mai m’he emportat una desil•lusió, ni tampoc una decepció... i per suposat, no seria aquesta la primera.

Simplement, un gran llibre.

dimarts, 18 de novembre de 2008

20-N. Manifestació contra el feixisme a València

El 20 de novembre eixim al carrer per a denunciar la injustícia, l’opressió i l’assassinat que el feixisme comporta, així com per a homenatjar a tots aquells que dia rere dia segueixen lluitant per construir un món més just.
El feixisme, lluny de ser un problema del passat, és encara existent com ho demostren les vora 700 agressions que, durant l’any 2007, han hagut al País Valencià.
En comptes d’actuar contra els grups ultradretans, els polítics: Ens condueixen cap a la precarietat i l’atur, el domini cultural i la inflació.
Reprimeixen aquells que lluiten pel dret a decidir per aspectes bàsics de la vida com són el treball, l’habitatge o l’ensenyament.
Redacten lleis que suposen importants retallades de les llibertats (llei de partits, la llei d’estrangeria, la llei antiterrorista.)
Continuen buscant el seu propi benefici al marge del benestar del poble.
Aquestes actituds fomenten el racisme i la intolerància. No és estrany que aquests grups es llancen al carrer per “complementar” aquestes polítiques.

http://www.lahaine.org/index.php?blog=4&p=34160

Aquestos dies que han passat

Estava preocupada -massa coses en poc temps, supose- no aconseguien sortir-se, i com sempre es negaven a anar al metge.
Jo, preguntava i preguntava, i sempre rebia la mateixa resposta...
Ahir escoltava 'estoy bien, solo estaría mejor con 35 años menos bonica'
... definitivament estaven millor.

Hi ha voltes que és sorprenent la força que tenen algunes persones.

http://www.goear.com/listen.php?v=8aba840

dijous, 13 de novembre de 2008

Érase una vez… LEPARISIEN!

Hi havia una vegada quatre joves a Barcelona,
quatre joves que,
després d’una meravellosa passejada pels carrers d’aquesta gran ciutat,
i haver triat el millor lloc on passar la nit,
van anar a un concert, memorable,
un concert en el que va passar de tot (si, de tot),
fins i tot, un d’aquestos joves va passar gran part de la nit en l’aire,
mentre totes les mans de la sala el portaven d’un lloc a un altre del local.
Quan el concert va acabar... van decidir fer ruta,
anant de pub en pub. Havien pensat quedar-se en un, no era gran cosa però estava be,
de sobte, i sense gairebé assabentar-se, es trobaven al carrer,
els havien fet fora!
Atonits, i rient com mai, van tornar al seu meravellós i xicotet tros d’habitació per passar les últimes hores de la nit... oh, LeParisien!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Per a tu, un dia com hui


M’agradaria fer un escrit, que no fora massa tendre, massa trist, massa alegre...

M’agradaria que fora lleuger, amb un ritme suau, i tranquil,

com si estiguérem buscant paraules dintre d’una bombolla

on només pot escoltar-se el soroll de la mar,


el soroll repetit d’una onada,
sempre encapçalada per aquella escuma blanca
que contagia l’aire amb la seua olor a sal mullada



M’agradaria que fora només per a tu,

que s’entenguera com a intransferible, que només tu pogueres comprendre

l’expressió i els arrels del meu sentiment,


del meu amor
–a voltes invisible, però sempre present-

M’agradaria...

diumenge, 9 de novembre de 2008

Lain

Leire Berasaluze i Cristina Aranzabe;

http://es.youtube.com/watch?v=C3thDyJGpSo
http://www.myspace.com/lainedo


m'encanten...

dissabte, 8 de novembre de 2008

Allò inesperat

Sometimes the things that you hope are nothing in comparison with those things unexpected that arise from nowhere. Why do we cling to our hopes and dreams?
Maybe the things we hope keep us strong… immobile, following the path that we choose ourselves. But, we must keep in mind that the things that we hope are only the beginning and the unexpected what can change our lives.


http://www.goear.com/listen.php?v=d7e6a99

divendres, 7 de novembre de 2008

Històries diàries

Parles amb persones a les que estimes, persones a les que estimes moltíssim, et conten com és el seu dia a dia, com estan, com els parlen, com els ‘tracten’… i escoltant-los un sentiment de ràbia i impotència t’envolta. No pots fer res. Només recolzar-los en tot, donar-lis suport, l’altra part també és una persona a la que estimes. Et poses en la seua situació, intentant imaginar com pot sentir-se, tampoc pots. Vius aquesta situació properament, ja no només perquè els estimes, sinó perquè la tens al costat, cada volta que els veus, cada volta que parles en ells… El sentiment d’ell serà molt pitjor del que tinc jo cada vegada que es generen aquests ‘conflictes’. No puc imaginar-me viure aixina el dia a dia, en una situació tan extrema, i només saps com és, si la vius tu mateix.



Records d'un temps passat, molt present:
http://www.goear.com/listen.php?v=d9d0014

dijous, 6 de novembre de 2008

Històries del paradís

Com diu la Isabel-Clara Simó, hi ha vegades que trobes un grup musical que dius: aquest és el meu. I la veritat és que ja he fet referències a ells, no sé si en aquest blog o al típic fotolog que alguns hem tingut... A mi m’encanta Obrint Pas. M’entusiasmen cadascuna de les seues cançons, cadascuna de les seues melodies, cadascuna de les seues lletres.
Són bons, ací no cal que s’enganye ningú.
Són capaços d’alçar al jovent, de fer-te nedar en tot un mar d’adrenalina pura, de fer bategar el teu cor com mai... i ja no estic parlant només del concerts –que tots i totes els que hem anat a algun, sabem que són increïbles-, estic parlant també de l’assentar-te al llit, d’anar a donar un passeig, d’estar amb els amics i amigues... i escoltar una de les cançons, cançons que animen el moment, que revolucionen el cor, que t’omplen de ganes de tirar en davant per lluitar per tot el que pots desitjar. Supose que si tinguera que descriure què passa pel meu cap i cor quan els escolte... seria una cosa aixina.
Ara, Xavi Sarrià ha escrit un llibre de relats, que estarà a la venda a partir del dia 10 d’aquest mes, Històries del paradís.
Acabe de llegir una part dels seus relats (2) i m’he quedat molt sorpresa.
He començat per un que es diu ‘Por’, gairebé sentia l’angoixa del xiquet que conta en primera persona la seua història, els sorolls, la sensació de no poder respirar, la por... M’endinsa’t completament en aquestes quatre pàgines, acabant-les amb un sentiment de voler llegir més i més. Sense paraules. Sense alè. És un llibre del que es parlarà.

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/Histories_Paradis.pdf

dimecres, 5 de novembre de 2008

Issue of walls around us

Hay siempre un momento en que has de decidir. Los muros no mantienen a los demás fuera, sino que te mantienen a ti dentro.
Muchas personas somos así.
En cambio, puedes pasarte la vida levantando muros, o vivirla saltándolos.




Obama Elected President as Racial Barrier Falls
http://www.nytimes.com/2008/11/05/us/politics/05elect.html?hp

dimarts, 4 de novembre de 2008

[...]

Communication is one of the first things we learn in life.
It is curious that as we grow and assimilating words and learn to speak unless we know who to ask or say what we want really.

At the end, you can’t avoid talking about certain things.
There are things that we don’t want to hear, sometimes we talk because we can’t be in silence over time, there are things that go beyond the words, are products of the action, sometimes we talk because there is no alternative.
There are other things, things you reserve and, not always but sometimes, some things speak for themselves.

http://es.youtube.com/watch?v=Aa_j4P2lzxQ&feature=related

diumenge, 2 de novembre de 2008

Entre verds, grisos i marrons

Fa uns dies que em costa dormir, i ben pensat no és una cosa estranya en mi. Al llit vaig dibuixant moments viscuts, i perquè no, moments per viure encara. Hi ha vegades que apareixes –algunes, sense tenir massa sentit, he de dir-, hi ha vegades que em pintes un somriure, hi ha d’altres que m’angoixe. M’angoixa pensar en el teu silenci, i al mateix temps, mirant una foto que sempre porte amb mi, un sentiment de tranquil•litat m’envaeix, ets etern –per a mi-. No estàs, i al mateix estàs, entre milers de crepuscles, amb mi, com unes xicotetes línies explicaven un dia que vaig llegir.

dissabte, 1 de novembre de 2008

Ungles morades

Ja fa dies que plou.
Dies que et quedaries a casa, a l’habitació, llegint, parlant amb amics i amigues, mirant una pel•lícula, escoltant música...
Dies que penses ‘què be s’està a casa’.

Malauradament, o no, ara per ara no tinc temps per quedar-me a casa fent ‘res’, ocupe els meus dies fent treballs, anant a debats, discutint de temes d’actualitat, entenent i intentant explicar-me a mi mateixa temes dels que he d’estar informada.
És quan acabe i arribe a casa, quan pense en els dies que he anat fent aquest últim temps, i m’ix un xicotet somriure, estic satisfeta, estic contenta, i el que faig m’encanta.
Ahir va ser un d’aquestos dies. Arribava a casa vora les onze, cansada, però amb aquest somriure del que parlava abans. Què més es pot demanar?

Vaig seure al sofà, vaig encendre la televisió -com és costum no feien res de profit-, la vaig apagar. A la taula hi havia un pinta-ungles, ben bonic, vaig posar música, mentres, em relaxava donant un toc de color a les meues mans. Ungles morades.

http://www.goear.com/listen.php?v=eec5bc9