dijous, 31 de juliol de 2008

Deixa'm dir una cosa (II)

Fa dies que pense en quina és la lògica patriarcal, ja que considere que el sexisme, només és un símptoma del sistema, i per tant, estem lluitant contra una conseqüència, una manifestació, i no contra la base real del problema.

El problema principal és aquesta lògica de domini en la que convivim, i el fet de fer la diferenciació entre dominants i víctimes, només remarca més aquest sistema. És per això, que el primer que hem de fer és sortir d’aquesta dinàmica, ja que reconeixent-la com a tal, passem a ser còmplices del patriarcat.

En aquest sentit, el feminisme es una opció política global que pot aportar un canvi de conducta, d’expectatives, de prioritats, de mon...
De feminismes podem trobar de molts tipus, reformistes, d’igualtat i diferència, radicals... cadascú té la seua opció, i em sembla bé, ja que el que realment importa és tenir la voluntat.
Per la meua banda, i com diria la Victòria Sendón, opte per una combinació entre pluralisme i radicalisme, trobe que és necessari.

Hem de buscar una totalitat nova, fer un canvi de perspectiva, i anar a cap a la superació del patriarcat, entenent-lo com element opressor que és.

Les dones ens bastem a soles per decidir què i com fem les coses.
I la nostra llibertat és un requisit necessari per a la nostra alliberació.

Deixa'm dir una cosa (I)

A partir d’ara faré unes mini – vacances mig obligades, en cert manera...

El canvi de pis, i la incompetència d’alguns treballadors ens ha portar a no tenir internet a casa encara. Tot i així, tenim un veí o veïna molt generós/a i comprensiu/va que un dia va decidir no posar seguretat al wi-fi (pensant ja en que arribaríem nosaltres i estaríem uns dies sense, segur!), amb el que podem anar connectant-nos sobre la marxa.
Un sol de xiquet o xiqueta :)

Bueno, porte uns dies sense escriure, i és que, realment no he tingut temps de res.
Estic farta de fer caixes i traslladar coses.
Encara que no he tingut temps de plasmar en paper els meus pensaments, reflexions i/o les moltes parides que se’m passen pel cap, no vol dir que no haja pensat. Aixina que, ara que estic a soles, amb internet i escoltant una recopilació de la música que m’agrada, he decidit posar-me a actualitzar, primer, el blog. Això si, ho faré per etapes per no fer un manuscrit xD.

Mentre sona ‘Digues que faràs’ de Pirat’s Sound Sistema, he recuperat dos temes, que ocupen, i sobretot durant aquestos dies, part del meu cap.
Un d’ells és el comportament de les persones, les relacions entre xiques i xics. He estat reflexionant sobre el fet que la interrelació entre nosaltres està “condicionada” pel capitalisme – patriarcat, i pensant sobre què és abans.
.
L’altre, és la típica mania o feblesa que alguns tenen o tenim a l’hora de parlar, el començar una conversa en català i, com que l’altra persona et parla en espanyol, automàticament passar a l’espanyol –desgraciadament-. Només el fet del canvi, ja comporta moltes coses...

divendres, 25 de juliol de 2008

Respira, saps com s’accelera el cor. . .

De Sants fins a València.
Passant per la plaça Osca, anant fins a Xàtiva, i arribant fins a Énguera.
Eixe serà el meu trajecte des de gairebé ja.
Sí, ja tinc pis!





Van ser condemnats a cinc dies de treballs a la comunitat per haver pintat un mural commemoratiu dels 300 anys de la caiguda de la ciutat -“300 anys d’ocupació i de resistència dels Països Catalans”-.
Dos joves, independentistes, d’esquerres, compromesos, militants, en aquest cas de l’Assemblea de Joves de Lleida...
Dos joves, com molts de nosaltres.
Dos joves amb ‘força’, amb ganes de fer, de re-fer l’alternativa, amb ganes de canviar la quotidianitat que mos envolta, lluitant contra la injustícia que diàriament trobem a les nostres vides, intentant evitar i trencar amb el cercle viciós de la moderació...

Hui, i demà, es tanquen a l’església de Sant Llorenç (Lleida), per tal de denunciar el caràcter polític de la condemna que se’ls va imposar per pintar un mural.

Des d’ací, faig la meua xicoteta denúncia, tenen tot el meu suport.



[ I si la roda roda, i tu formes part de la cosa... ]

dissabte, 19 de juliol de 2008

Cercles -barcelona-

Tornant sobre les meues passes.
Fa una hora que he sortit de Xàtiva, vaig d’esquenes, la pel•lícula deixa molt a desitjar, parle en el meu company de viatge en un mig anglès-francès estrany, però decidim deixar-lo, la comprensió del que intentàvem dir no era gaire bona... Per altra banda, les bateries, tant de l’ipod com de l’ordinador, no paren de ressentir-se, recordant-me la memòria de peix que tinc per no carregar-los.
Tot i aixina, pense gaudir del viatge.
Com vaig fer dilluns, escriuré, miraré el paisatge, miraré la platja, miraré la mar... mentre descanse, i imagine possibles situacions a l’exterior del vagó.

Durant tots els viatges de tornada m’envaeix la mateixa sensació... hi ha alguna cosa que em deixe ací. No se ben be que és, o potser, només és una part de mi, que es queda esperant-me fins el proper viatge a casa.
Sí, a casa!
Ma casa està al País Valencià,
encara que baixe poc, encara que haja passat 4 anys fora d’ell, encara que passe més temps a Barcelona els propers anys –o em quede, qui sap-, encara que tinga mitja vida feta fora d’ell, encara que haja vegades que no vullga saber res de tornar, encara que...
És arribar, i sentir-me be, tranquil•la, sentir que el conec –encara que no siga del tot cert-.
És arribar, i pensar “ja estic a casa”.
Me l’estime, i me l’estime molt. Me l’estime a ell, m’estime cadascun dels seus llocs, i racons.

divendres, 18 de juliol de 2008

'bon' dia

Després de la bio-dansa d’ahir... arriba el divendres.

Agafe el diari... indignació.
No puc evitar-ho, i és que cada matí, per una o per d’altra, m’encenen.

Si els populars volien i volen retirar les emissions de tv3 al PAÍS VALENCIÀ, ara ens trobem amb que el PSOE (PSPV), vol retirar el PAÍS VALENCIÀ al complet i directament.
Anem be... si, si.

Res, ja a l’hotel, marxe a la saleta on ha de venir tothom.
Comença a aparèixer la gent amb ulleres de sol, cansats de la nit que varen passar...

Jo... dormides poques hores, he començat el matí amb una passejada, un cafè i un somriure ben gran. Me l’he proposat, he de fer-ho.

Conec a un amic de mon pare.
Està tocant la dolçaina molt, molt be... m’emocione.
Li mire amb cara d’admiració, reafirmant el pensament de lo be que toca. Li dic. Comencem a parlar... i entre una cosa i d’altra, he acabat amb el telèfon d’un amic seu de Barcelona que m’ensenyarà a tocar la dolçaina, una dolçaina que ell m’enviarà per correu o em donarà la propera vegada que baixe.
Qui haguera dit que hui em passaria alguna cosa aixina?

Fer conclusions amb la Carmen -profe de la universitat de València-, una xiqueta molt bonica, per cert.
Exposar-les al mig de tothom -fase en que em pose histèrica, com sempre...-
Debat.
Adreces i més adreces, contactes, contactes, contactes...
Felicitacions.

Sopar, i Pep ‘Botifarra’!!!
Li demanaré si pot tocar la Malaguenya de Barxeta :)

dimecres, 16 de juliol de 2008

Retorn...

Fa tres dies que estic al poble...

Per a molts, era un dilluns qualsevol, jo... tornava a València, després de sis mesos sense fer el recorregut corresponent.
Primer, túnel de la sortida de Sants.
Després platja, mar, platja, mar, platja, més mar...
Fins que arribàvem a l’altura del País Valencià... on, desgraciadament, comences a vore construccions i més construccions.

Un cop a casa, la desolació i la tristesa m’envaeix de nou...

Dies sense dormir...
Dies sense menjar...
Dies en que no se que faig ací...
Dies en que només vull estar ací...
Dies en que només vull marxar...
Dies i dies...

I muntanya... molta muntanya, tant a les 6 del matí com a les 10 de la nit, en quant tinc un moment, aprofite i marxe.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Tots els camins són bons per a fer camí...

Saps aquestos moments de la vida en que penses: ‘carai, no podia pensar que podrien anar-me tan bé les coses’ ... doncs no fa molt que vaig viure un.

La veritat és que no acostume a tenir-los... més que res perquè crec que, en eixe moment d’il•lusions i somriures, en el moment en que el penses..., és donen totes les condicions necessàries per a que et deixe d’anar tan bé.

‘Estudiar-ho’ tot és una forma de fer no massa bona, ho se, però és el que faig -fins i tot, de dies com els d’ara-.

Potser tindria que deixar això que tinc amb el ‘analitzar-ho tot’... anar fent, sobre la marxa, sense pensar massa.
A vegades no sóc conscient de que mentre estic ‘estudiant com pot anar si ho faig aixina o d’altra manera’, el temps passa, i s’escapa quasi sense adonar-me.

I és que m’he passat la meitat de la meua vida analitzant situacions...

Se’ns ha acabat el temps...

La sensació de buidor continua dins meu,
(i no sóc forta)
ocupant cadascuna de les parts del meu cos,
cadascú dels racons,
cadascú dels moments del dia...
(i no sóc forta)
sempre amb la no assumpció del que ha passat, present,
generant falses realitats que sé que mai no es compliran,
fugint del dolor –com sempre faig...-
(...i no, no sóc forta)

idees, plans, passejos, més somriures, més històries viscudes, mal humor –molt de mal humor- del que ja no ‘gaudirem’ ...

El forat del dia a dia continua, continuarà, i la sabor amarga i ocre de les absències ens omple la gola, plenament de cristalls morts.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Llarg i intens

Aquest matí, quan m’he llevat és el primer que m’ha passat pel cap...
“Hui serà un dia llarg”, he pensat.
Eren les 6 del matí i el sol ja entrava tímidament per la finestra. Després de quasi 12 hores de treball continuat, he arribat a casa, cansada, amb una son increïble, però que –com sempre- desapareix quan menys l’esperes.
És aixina.
Ara, passada la 1 del matí, el dia encara belluga... mentres tinc a una xiqueta al costat demanant-me carícies i que la porte en braços al bany.
Crec que no conec a ningú tan ‘pelutxe’ com ella.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Reinventar-se en temps d’incertesa

Demà?
és incertesa,
és desig,
és por,
és il•lusió…
demà és com ahir quan va començar el dia…
serà únic, especial , recordat?

qui sap?

Incertesa és eixe sentiment que un dia creus haver retrobat…
una sensació, un sentiment que vas perdre un dia qualsevol,
una sensació, un sentiment que, pot ser, enyoraves i que, de nou, creus tindre davant teu...

dijous, 3 de juliol de 2008

Línia 1

Hui fa dos anys.
Dos anys des del dia que va descarrilar la línia 1 del metro de València a la sortida de l’estació de Jesús.
L’estació de Jesús vaig pensar posant-me les mans al cap...
Recorde aquest dia com un dels més angoixosos que he tingut, no podia llevar-me del pensament al meu cosí, que no agafava el mòbil.

L'accident es va saldar amb quaranta-tres passatgers morts i quaranta-set de ferits.
La rapidesa en la que va fer-se la investigació va ser alarmant... no podia entendre què s’estava fent.

No va hi haver responsables.
No va hi haver dimissions.

Hui la línia 1 continua essent tan perillosa com fa dos anys.


http://www.youtube.com/watch?v=DAoaJBIj95E