Cercles -barcelona-

Tornant sobre les meues passes.
Fa una hora que he sortit de Xàtiva, vaig d’esquenes, la pel•lícula deixa molt a desitjar, parle en el meu company de viatge en un mig anglès-francès estrany, però decidim deixar-lo, la comprensió del que intentàvem dir no era gaire bona... Per altra banda, les bateries, tant de l’ipod com de l’ordinador, no paren de ressentir-se, recordant-me la memòria de peix que tinc per no carregar-los.
Tot i aixina, pense gaudir del viatge.
Com vaig fer dilluns, escriuré, miraré el paisatge, miraré la platja, miraré la mar... mentre descanse, i imagine possibles situacions a l’exterior del vagó.

Durant tots els viatges de tornada m’envaeix la mateixa sensació... hi ha alguna cosa que em deixe ací. No se ben be que és, o potser, només és una part de mi, que es queda esperant-me fins el proper viatge a casa.
Sí, a casa!
Ma casa està al País Valencià,
encara que baixe poc, encara que haja passat 4 anys fora d’ell, encara que passe més temps a Barcelona els propers anys –o em quede, qui sap-, encara que tinga mitja vida feta fora d’ell, encara que haja vegades que no vullga saber res de tornar, encara que...
És arribar, i sentir-me be, tranquil•la, sentir que el conec –encara que no siga del tot cert-.
És arribar, i pensar “ja estic a casa”.
Me l’estime, i me l’estime molt. Me l’estime a ell, m’estime cadascun dels seus llocs, i racons.