dissabte, 31 de maig de 2008

'Nosaltres els valencians'

Ja fa un temps que vaig llegir l’obra de Joan Fuster, ‘Nosaltres els valencians’.
La tornaria a llegir sense cap inconvenient.
Un assaig històric, socio-polític i literari on l’autor fa un repàs de la història del País Valencià, des de la conquesta de Jaume I fins a l’any 1962.
No fins l’actualitat.
Llegint-lo, t’adones que és una realitat que està totalment vigent encara.
És un llibre que, sempre que puc i humilment, recomane llegir.


...trist teixit d'abandons, de desídies, de timideses, de mimetismes estèrils; una barreja de localisme inútil i de conformitat provinciana, una progressiva depauperació social. Indiferents o mistificats, els valencians -els valencians en bloc- vivim presos en una espècie de passivitat confusa, que no encertem a superar: passivitat concertada sobre la nostra condició de valencians, més que res.

divendres, 30 de maig de 2008

L'onze de novembre

Així, natural, com una gota surant a la mar
com una paraula que esclata entre els silencis d’un vers...

Serveix-te tu mateixa dels encants inimaginables
il·luminant el dia més impossible
acostant-te a la teua vida
somiada, amb tota la il·lusió
aconseguint arribar al cim dels teus objectius
perseguint sempre dirigir la raó del teu esforç
com les gotes de pluja de novembre.

Esperes guiar la paciència dels teus ideals cap a nous espais
de consciència i de coneixement
continues donant la confiança necessària per afrontar cadascun dels reptes,
reptes dels que volen aconseguir futurs més nous
i perseguir camins més concrets, sense llaurar
com les gotes surant a la mar
com una paraula que esclata entre els silencis...


dijous, 29 de maig de 2008

Voler, poder tenir un tros de tu...


No puc evitar-ho.
Necessite escoltar les seues lletres i els seus acords...
Tot i això, cada vegada que escolte una cançó de Sau, un cúmul de sentiments –del tot contradictoris- s’apropien del meu cos.

La il·lusió, les ganes de somniar, el coratge, la força, l’alegria... es barregen amb la tristesa, en el seu estat més pur.


Senzillament, les seues cançons han sigut i són el reflex de la meua vida, o... potser al contrari.

No ho se.

Vaig escoltar-los ben xicoteta, i des d’aquell moment, no he pogut deixar de fer-lo. Tinc gravades al cap cadascuna de les seues lletres, des del ‘Deu mil anys i un dia’ fins al ‘Voler, poder’ de l’últim disc.
He crescut amb les seues lletres, les seues melodies, la seua forma de viure la vida a través de la passió per la música... rebent la força que mitjançant les seues cançons transmetien, i ... continuen transmitent.

Són una de les meues debilitats.


http://www.youtube.com/watch?v=3FO1qFB4LL8&feature=related

dimecres, 28 de maig de 2008

Som com escrivim?

Què és escriure?

Supose que cada persona tindrà una conceptualització totalment diferenciada sobre què és escriure o què significa escriure per a ell o ella.
Per a mi, escriure és parar el temps. És tenir la capacitat de centrar -encara que siga per només uns instants- els meus sentits. És una forma d’interaccionar amb mi mateixa. És exposar sobre una pàgina en blanc emocions, sentiments, pors, il·lusions, somnis... és posar-me front a front amb elles, és assumir-los. És un reflex. És conèixer, a tu mateixa, i als demés.

Quan escrivim, ens despullem.

Crec –sincerament- que alhora d’escriure, mostrem realment com som, desvetllem les nostres perspectives, les nostres formes de fer i actuar, les nostres formes de prendre’ns la quotidianitat -la vida- ...

diumenge, 25 de maig de 2008

Subversió


Hi ha vegades que una imatge val més que mil paraules ...

divendres, 23 de maig de 2008

Els misteris dels meus somnis


El temps que dediquem a dormir varia molt segons l'individu.
Hi ha persones que han de fer tot un ritual, i a més dormir les vuit hores mínimes, altres que tenen que dormir més de les vuit ‘estipulades’, i per últim, altres que, amb quatre o cinc hores dormides ja en tenen prou.
Jo estaria en aquest últim grup, ja que no hi dedique moltes hores, herència familiar que diuen, supose. Tot i això, les poques hores que estic dormint o descansant, poden arribar a convertir-se en grans misteris, al menys per a mi. Des de somniar que em vigila un llop fins a canviar de lloc de descans, físicament parlant.
Com anomenes el fet de despertar-te en un lloc diferent al que t’havies llitat?o alçar-te amb les sabatilles d’estar per casa posades? o abraçada a un llibre? o...? Somnambulisme? No –quina bogeria-, això és una paraula amb molt de contingut i amb massa connotacions, pense. Mai n’he sigut, perquè tindria que ser-ho ara. No és probable, ni tampoc té lògica. Llavors, em pose a pensar en algunes d’aquestes coses que m’han passat –i he fet-..., estranyes, tot hi ha que dir-ho -misteris dels meus somnis-. Són moments en que t’alces del llit –pels motius que siguen- tan adormida que després no ets capaç de recordar-ho? Sí, potser, és la reflexió més possible i viable que he trobat.
Només espere no despertar-me cap dia amb el pijama al passadís de la residència!

dimecres, 21 de maig de 2008

'Etapa xiqueta'

En períodes com aquest, pense en els xiquets i xiquetes, en la seua innocència, en la seua vida despreocupada. Una vida on les seues màximes intranquil·litats són a què jugar, quins dibuixos voran a la televisió o a qui ‘ajunten’ i a qui no -típica frase del meu poble, i supose que també de la resta- ...

L’enyore, molt. Al mateix temps, pense en el mar de preocupacions de les persones adultes, un cúmul de maldecaps que mai acaba.

Jo, em trobe al mig d’aquests dos extrems. Encara tinc la innocència dels xicotets i xicotetes, però també algunes preocupacions importants. Poc a poc, m’allunye de ‘l’etapa xiqueta’. Tot i això, intente guardar eixe punt de bogeria i inconsciència que fan que puga viure cada dia sense convertir-me del tot en una adulta, allunyada de la rutina dels grans.

Trobe que és una cosa molt important.

diumenge, 18 de maig de 2008

Racisme pur traduït en contracte

És increïble com al 2008 poden llegir-se propostes com les que estem veient.

Resulta indignant. Tot i que no em va sorprendre el fet que els del PP pretengueren dur a les comunitats autònomes a les que governa les propostes del programa electoral que els ciutadans i ciutadanes varen rebutjar a les últimes eleccions generals. I menys encara que fora el senyor Camps el primer en intentar posar en marxa aquest contracte.

El contracte que han de signar les persones immigrants no comunitàries –només no comunitàries, pareix que els demés coneixen totalment l’idioma, la cultura, la història del País Valencià...- pretén assolir un compromís de respecte de les costums espanyoles a canvi de gaudir dels mateixos drets que la resta de ciutadans i ciutadanes.

Analitzant les últimes paraules d’aquesta afirmació, ‘...a canvi de gaudir dels mateixos drets que la resta de ciutadans’, la meua sorpresa augmenta a nivells exagerats. Som diferents uns i altres? Uns tenim més drets que altres? (...).

Des de ben xicoteta he tingut, el que pense que és, una molt bona frase al cap: “tots som iguals, tots som diferents”, i mai podré comprendre –ni tan sols suportar- els comentaris despectius, discriminatoris, xenòfobs..., les formes d’actuar en relació a aquests sentiments, i tampoc el fet de que alguns pensen que uns mereixem més que altres.

Per altra banda, des del PP afirmen ‘por qué una persona no querría saber que tenemos un idioma, una cultura, y una historia propia? No se trata de que las asuman, sino de que sencillamente las conozcan porque es la base de la integración’. És graciosíssim, de veres. Aviam, si això és el que pensen... aquest miserable contracte tindria que ser signat per la majoria de la cúpula popular –entre d’altres-. En primer lloc, tenen una confusió realment greu en lo referent a l’idioma, senyors el valencià és un dialecte del català, per molt que vulgau convertir-lo. En segon lloc, cultura? Parlen de cultura persones que estan intentant per tots els mitjans possibles fer-la desaparèixer –tot i que resisteix, molt a pesar d’ells-. I per últim, la història, moltes vegades em pregunte si realment coneixen la història del País Valencià? Malauradament, la resposta és sí, i és per això que intenten esborrar la memòria, i amb ella, la nostra història. Els bons del partit popular...

En fi, contracte que discrimina, estigmatitza, i només, genera més racisme. Exclou, fomenta la xenofòbia i la criminalització del col·lectiu.


divendres, 16 de maig de 2008

Per favor, dóna’m paciència... però ja!


Per regla general, els éssers humans no gaudim d’aquesta tan utilitzada paraula. O gaudim d’ella en situacions puntuals.
Frases com ‘amb la paciència i la tranquil·litat s’aconsegueix tot’, ‘la paciència és indispensable’, ‘la paciència és la clau del paradís’, ‘espera...’, ‘temps al temps’... -entre d’altres- són escoltades per cadascun de nosaltres dia a dia.

Les diem, les escoltem, les entenem... però mai les interioritzem, mai.

Temps al temps? Si,si, està clar..., mentre al nostre cap no para de repetir-se la idea de temps? no vull temps! –és la reacció més comú-. Volem moltes coses i les volem ja, eixa és l’actitud majoritària que podem trobar en les persones. Vivim a corre-cuita, sense parar-nos ni un moment a respirar –molt efectiu el fet de que siga involuntari-.

Lligat a la impaciència, trobem l’auto-engany, molt corrent també. Sí, la típica autoafirmació de ‘puf, jo no tinc paciència’, convencent-nos a nosaltres mateixos de que és una virtut que es té o no... Aviam senyores i senyors, tots, encara que siga molt en el fons, sabem que no és així, sinó que és un procés, un desenvolupament gradual de l’autocontrol.

dimecres, 14 de maig de 2008

dimarts, 13 de maig de 2008

El joc de l'estudiant


L’experiència universitària és una de les més grans i boniques que he viscut.
Noves persones, noves idees, nous coneixements, noves situacions, festa -molta festa-, somnis, preocupacions...

Crec que molts pensem que ha de ser una experiència enriquidora que incite a l'activitat, al coneixement, a les ganes de fer... un procés que activa la teua persona. Encara que algunes vegades, i alguns moments, pot transformar-se en un autèntic calvari, replet de frustracions i disgustos. Si, pense que tots hem tingut un o d'altre d'aquestos. És una part més de l'experiència.

Moltes vegades els estudiants ens trobem amb professors els quals no tenen l’educació com a vocació -craso error- o que, per altra banda, fan ús d’ella com un mitjà per fer créixer el seu poder o ego. Un professor sense interès en la educació, sense passió per l’educació, sense ganes de fer un canvi, i que s’afegeix al meravellós joc preestablert pel sistema... mai pot arribar a ser un bon docent. Per aquest motiu, algunes vegades al llarg de la nostra estada a la universitat, ens trobem amb professors que utilitzen el temps, del que teòricament tindríem que gaudir, en atemorir al personal, amb frases d’aquest estil:

La meitat d’aquesta classe no aprovarà l’assignatura.

Això ja ho sabeu, i si no, no acabe d’entendre que esteu fent aquí.

Si no entens això, pot ser no tindries que estar a la universitat.

Això ha de ser que no arribes...

No entenc ben be perquè veniu a classe.

entre d’altres...

Una vegada arribada la data d’examen, la capacitat de frustració a la que pot arribar un estudiant és temiblement enorme –i dic temiblement perquè en el meu cas encara estic en eixa època-.
Et trobes davant un grapat de fulls amb tanta informació que és pràcticament impossible de retindre al cap.

Podem trobar dos tipus d’estudiants,
uns que aborden la matèria des de la tecnologia, és dir, ‘agafe tots els apunts i me’ls aprenc com si fora la rèplica humana d’una màquina’, i els altres, que opten per actuar com a persones que són, amb capacitat de reflexionar, és a dir, des de l’enteniment del contingut –molt més fructífer, des del meu punt de vista-. Desgraciadament, o no, com aquella frase que diu... ‘para gustos, colores’, els professors també tenen les seues preferències a l’hora de fer-li un examen...

És en aquest moment, en el que t’adones que la majoria d’ells en volen una còpia completa del que deien els seus apunts, o el llibre que varen recomanar. Vas a la revisió, i et trobes amb un examen totalment ratllat. Amb cercles per aquí i ratlles per allà. Notetes per un lloc, nototes per un altre. Pot arribar a ser, fins i tot, una mica humiliant. Però la situació no acaba ací, no. L’última ‘reflexió’ –ja que quasi mai fan una revisió lògica de l’examen i surts amb, més o menys, les mateixes idees amb les que has entrat- del professor és que ‘has de posar-ho una mica més com a classe’. Què vol dir exactament aquesta frase? Mai he aconseguit tenir la certesa de saber-ho.
Sense opció a la reflexió, sense opció al raonament?
D’una manera o d’altra, arribes a la conclusió de que és aquest, i no altre, el joc de l’estudiant. A banda de la idea principal i personal d’aprendre. L’altra que està a la ment de cadascun de nosaltres és com aprovar, i fer el necessari per aconseguir-ho. És quan optes per aprendre les coses amb el primer dels mètodes que abans he comentat, convertint-te en la rèplica humana d’una màquina, però amb el defecte de que, a diferència de les màquines, oblidem.

diumenge, 11 de maig de 2008

L'obsessió o la no obsessió

Entenem l’obsessió com la capacitat que té una persona per centrar tota la seua atenció en una cosa, un fet, una finalitat concreta...

La capacitat obsessiva de les persones al llarg de la seua vida pot arribar a ser increïblement forta.
Si. ‘Som’ éssers fàcilment obsessius.
A aquest fet li hem d’afegir el constant bombardeig al que estem sotmesos mitjançant diferents vies, produint en nosaltres mateixos reaccions automàtiques. Potser en un principi, involuntàries.

Seduint-nos, en un primer moment.
Prenent el control de nosaltres mateixos, en un segon.

Adormint
la nostra consciència i capacitat de reflexió.

Cadascun de nosaltres al llarg de la vida, i mitjançant la construcció del nostre camí personal, desenvolupa la recerca d’alguna cosa –algunes coses-, un sentiment, una capacitat, una sensació... Una de les meues recerques personals és tenir la capacitat de no centrar tota la meua atenció en una finalitat concreta, és a dir, no obsessionar-me amb res.

dissabte, 10 de maig de 2008

fresco, generoso, desacomplejado y genial


Després de passar un dia molt més llarg del que haguera volgut, passe a fer la meua petita reflexió o ‘parrafada’ del dia. Sense altra intenció que la de tancar-me una estona entre les parets de les meues idees, del meu pensament.

Berto. Aquest nom pot significar moltes coses, i molt diverses. Per a mi (ja que és l’únic que ‘conec’!), és sinònim d’alegria, de somriures, de bon rotllo, de ganes de fer, d’ànims... Si, si.

Als matins he adoptat una rutina, nova des de que estic a Barcelona. Em desperte i pose en marxa l’ordinador, mentres que comence a fer-me cafè.

És una mena de ritual que mai em salte.

Una vegada fet el cafè, busque en internet, per una banda, el diari, i per altra, la web de la radio, per a posar-me a escoltar ‘El matí i la mare que el va parir’ , on Berto Romero -entre d'altres- fa que comence el dia a rialles.

Una vegada acabat el dia, intente no perdrem el programa de Buenafuente (i si ho faig, vaig directa als vídeos que amablement pugen a internet El Terrat), on aquest homenet també hi participa. No parlaré de la gran capacitat de fer riure d'Andreu (que ja coneixem), sinó de com et poden sorprendre noves persones, com va sorprendrem a mi en Berto. Geni de la rialla, on la seua originalitat i genialitat es barregen per crear uns dels millors gags que pots imaginar-te. Amb increïble naturalitat i sense a penes riure, va comentant notícies del dia, explicant situacions... sempre traient-les punta i entrant en detalls que ningú podria trobar, sorprenent-te cadascuna de les nits.

Comence el dia amb rialles, i acabe el dia amb rialles.

divendres, 9 de maig de 2008

dijous, 8 de maig de 2008

Crònica d'una decepció


Desprès de passar dies sense tenir ni un minut per a pensar i reflexionar, avui he decidit parlar-ne de l'esperat 25 d'abril per molts. No hi vaig assistir a la mani d'Alacant, tot i que si que m'hauria agradat, les coses es varen complicar.

Ben mirat, i desprès de llegir els diferents articles, escrits... que s’han fet voltant al tema, no me’n penedisc.

Fa temps vaig llegir un escrit d’un xiquet que deia textualment: espere que eixes enganxines no siguen el cartell de la manifestació, i que 'Salvem TV3' no siga tampoc el seu lema...

Be, com varem poder vore, la manifestació i la ‘commemoració’ del 25 d’abril va convertir-se en un mer acte de reivindicació de llibertat d’expressió i un reclam referit a l’obertura dels repetidors de tv3 que varen tancar-se temps enrere. El 25 d’abril, data que entenc i sent amb una alta càrrega d’emotivitat i sentiment, va traduir-se en un simple acte de queixa, com els que varem vore durant els dies dels corresponents tancaments. En fi, i es que, com deia Fuster, tampoc podem esperar més de persones sense ideologia, que només tenen interès en mantindre les seues paraetes plantades.

Perquè temps enrere forem un regne, hui 'som' un país.