El joc de l'estudiant

L’experiència universitària és una de les més grans i boniques que he viscut.
Noves persones, noves idees, nous coneixements, noves situacions, festa -molta festa-, somnis, preocupacions...

Crec que molts pensem que ha de ser una experiència enriquidora que incite a l'activitat, al coneixement, a les ganes de fer... un procés que activa la teua persona. Encara que algunes vegades, i alguns moments, pot transformar-se en un autèntic calvari, replet de frustracions i disgustos. Si, pense que tots hem tingut un o d'altre d'aquestos. És una part més de l'experiència.

Moltes vegades els estudiants ens trobem amb professors els quals no tenen l’educació com a vocació -craso error- o que, per altra banda, fan ús d’ella com un mitjà per fer créixer el seu poder o ego. Un professor sense interès en la educació, sense passió per l’educació, sense ganes de fer un canvi, i que s’afegeix al meravellós joc preestablert pel sistema... mai pot arribar a ser un bon docent. Per aquest motiu, algunes vegades al llarg de la nostra estada a la universitat, ens trobem amb professors que utilitzen el temps, del que teòricament tindríem que gaudir, en atemorir al personal, amb frases d’aquest estil:

La meitat d’aquesta classe no aprovarà l’assignatura.

Això ja ho sabeu, i si no, no acabe d’entendre que esteu fent aquí.

Si no entens això, pot ser no tindries que estar a la universitat.

Això ha de ser que no arribes...

No entenc ben be perquè veniu a classe.

entre d’altres...

Una vegada arribada la data d’examen, la capacitat de frustració a la que pot arribar un estudiant és temiblement enorme –i dic temiblement perquè en el meu cas encara estic en eixa època-.
Et trobes davant un grapat de fulls amb tanta informació que és pràcticament impossible de retindre al cap.

Podem trobar dos tipus d’estudiants,
uns que aborden la matèria des de la tecnologia, és dir, ‘agafe tots els apunts i me’ls aprenc com si fora la rèplica humana d’una màquina’, i els altres, que opten per actuar com a persones que són, amb capacitat de reflexionar, és a dir, des de l’enteniment del contingut –molt més fructífer, des del meu punt de vista-. Desgraciadament, o no, com aquella frase que diu... ‘para gustos, colores’, els professors també tenen les seues preferències a l’hora de fer-li un examen...

És en aquest moment, en el que t’adones que la majoria d’ells en volen una còpia completa del que deien els seus apunts, o el llibre que varen recomanar. Vas a la revisió, i et trobes amb un examen totalment ratllat. Amb cercles per aquí i ratlles per allà. Notetes per un lloc, nototes per un altre. Pot arribar a ser, fins i tot, una mica humiliant. Però la situació no acaba ací, no. L’última ‘reflexió’ –ja que quasi mai fan una revisió lògica de l’examen i surts amb, més o menys, les mateixes idees amb les que has entrat- del professor és que ‘has de posar-ho una mica més com a classe’. Què vol dir exactament aquesta frase? Mai he aconseguit tenir la certesa de saber-ho.
Sense opció a la reflexió, sense opció al raonament?
D’una manera o d’altra, arribes a la conclusió de que és aquest, i no altre, el joc de l’estudiant. A banda de la idea principal i personal d’aprendre. L’altra que està a la ment de cadascun de nosaltres és com aprovar, i fer el necessari per aconseguir-ho. És quan optes per aprendre les coses amb el primer dels mètodes que abans he comentat, convertint-te en la rèplica humana d’una màquina, però amb el defecte de que, a diferència de les màquines, oblidem.