Per regla general, els éssers humans no gaudim d’aquesta tan utilitzada paraula. O gaudim d’ella en situacions puntuals.
Frases com ‘amb la paciència i la tranquil·litat s’aconsegueix tot’, ‘la paciència és indispensable’, ‘la paciència és la clau del paradís’, ‘espera...’, ‘temps al temps’... -entre d’altres- són escoltades per cadascun de nosaltres dia a dia.
Les diem, les escoltem, les entenem... però mai les interioritzem, mai.
Temps al temps? Si,si, està clar..., mentre al nostre cap no para de repetir-se la idea de temps? no vull temps! –és la reacció més comú-. Volem moltes coses i les volem ja, eixa és l’actitud majoritària que podem trobar en les persones. Vivim a corre-cuita, sense parar-nos ni un moment a respirar –molt efectiu el fet de que siga involuntari-.
Lligat a la impaciència, trobem l’auto-engany, molt corrent també. Sí, la típica autoafirmació de ‘puf, jo no tinc paciència’, convencent-nos a nosaltres mateixos de que és una virtut que es té o no... Aviam senyores i senyors, tots, encara que siga molt en el fons, sabem que no és així, sinó que és un procés, un desenvolupament gradual de l’autocontrol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada