Entre verds, grisos i marrons

Fa uns dies que em costa dormir, i ben pensat no és una cosa estranya en mi. Al llit vaig dibuixant moments viscuts, i perquè no, moments per viure encara. Hi ha vegades que apareixes –algunes, sense tenir massa sentit, he de dir-, hi ha vegades que em pintes un somriure, hi ha d’altres que m’angoixe. M’angoixa pensar en el teu silenci, i al mateix temps, mirant una foto que sempre porte amb mi, un sentiment de tranquil•litat m’envaeix, ets etern –per a mi-. No estàs, i al mateix estàs, entre milers de crepuscles, amb mi, com unes xicotetes línies explicaven un dia que vaig llegir.