La típica cançó d'estiu que intenta ficar-se al teu cap, que a vegades te la saps sense voler, i que poses totes les teues forces per a que deixe d'ocupar un lloc del teu cervell: podemos...
Al alçar-me, després de bocins, petards i crits, les banderes continuen penjades i els cotxes ‘amenitzant’ un dilluns comú.
La gent està excitada, extasiada... continuen revolucionats pel tema de la selecció, alguns aprofiten la conjuntura per colar un ‘arriba España’ o un ‘viva el rey’ entre els ‘a por ellos’ o la cançoneta del ‘podemos’.
De la mateixa manera, els mitjans de comunicació limiten el temps o els espais de notícies significants, ocupant-lo de forma escandalosa amb imatges del partit, comentaris de futbolistes i demés, aglomeracions de gent que no es cansen de repetir un ‘hoy todos somos rojos’...
El problema de fons, i que he anat pensant, és que no és un ànsia generalitzada per l’obtenció d’un títol, sinó un enaltiment de valors, idees, formes de pensar i fer...
És lamentable tenir que suportar i escoltar els continus ‘arriba España’ a casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada