Àlef

... ara corres entre milers i milers de corpuscles transparents.

Han passat molts dies, moments, paraules, sentiments...
He passat moltes estones llegint un petit homenatge que varen fer-te un estiu, on una de les línies que més em varen agradar va ser aquesta amb la que comence l’escrit.

Tot i això, no ha sigut fins ara quan he estat capaç d’escriure sobre tu.
I és que, encara que ha passat el temps, et continue tenint molt present.
Pot ser sembla exagerat o excessiu, no m’importa.
Sé el que sentia,
i sé el que continue sentint cada vegada que et recorde.

A banda d’aquest sentiment d’enyorança que m’envolta quan pense en tu, no deixe pensar en tots els bons moments que m’has fet passar.
Sempre al meu costat.
Quan venies a despertar-me, quan et ficaves sobre o sota en meu llit, quan estant en Barcelona continuaves esperant en la meua habitació, quan et vares menjar tots els meus pelutxos –pot ser pensaves que podien ser competència per a tu!-, quan no paraves de lladrar quan marxàvem–ufff!-, quan ens rebies cada cop que tornàvem a casa, quan et feies l’amo del sofà...

No hi ha dia que no et trobe a faltar.