En períodes com aquest, pense en els xiquets i xiquetes, en la seua innocència, en la seua vida despreocupada. Una vida on les seues màximes intranquil·litats són a què jugar, quins dibuixos voran a la televisió o a qui ‘ajunten’ i a qui no -típica frase del meu poble, i supose que també de la resta- ...
L’enyore, molt. Al mateix temps, pense en el mar de preocupacions de les persones adultes, un cúmul de maldecaps que mai acaba.
Jo, em trobe al mig d’aquests dos extrems. Encara tinc la innocència dels xicotets i xicotetes, però també algunes preocupacions importants. Poc a poc, m’allunye de ‘l’etapa xiqueta’. Tot i això, intente guardar eixe punt de bogeria i inconsciència que fan que puga viure cada dia sense convertir-me del tot en una adulta, allunyada de la rutina dels grans.
Trobe que és una cosa molt important.
1 comentari:
quan perds eixa frescura la vida es converteix en una xicoteta capitulació darrere d'una altra
"mediterranean way of life"
Publica un comentari a l'entrada