Tots els camins són bons per a fer camí...

Saps aquestos moments de la vida en que penses: ‘carai, no podia pensar que podrien anar-me tan bé les coses’ ... doncs no fa molt que vaig viure un.

La veritat és que no acostume a tenir-los... més que res perquè crec que, en eixe moment d’il•lusions i somriures, en el moment en que el penses..., és donen totes les condicions necessàries per a que et deixe d’anar tan bé.

‘Estudiar-ho’ tot és una forma de fer no massa bona, ho se, però és el que faig -fins i tot, de dies com els d’ara-.

Potser tindria que deixar això que tinc amb el ‘analitzar-ho tot’... anar fent, sobre la marxa, sense pensar massa.
A vegades no sóc conscient de que mentre estic ‘estudiant com pot anar si ho faig aixina o d’altra manera’, el temps passa, i s’escapa quasi sense adonar-me.

I és que m’he passat la meitat de la meua vida analitzant situacions...

Se’ns ha acabat el temps...

La sensació de buidor continua dins meu,
(i no sóc forta)
ocupant cadascuna de les parts del meu cos,
cadascú dels racons,
cadascú dels moments del dia...
(i no sóc forta)
sempre amb la no assumpció del que ha passat, present,
generant falses realitats que sé que mai no es compliran,
fugint del dolor –com sempre faig...-
(...i no, no sóc forta)

idees, plans, passejos, més somriures, més històries viscudes, mal humor –molt de mal humor- del que ja no ‘gaudirem’ ...

El forat del dia a dia continua, continuarà, i la sabor amarga i ocre de les absències ens omple la gola, plenament de cristalls morts.

Llarg i intens

Aquest matí, quan m’he llevat és el primer que m’ha passat pel cap...
“Hui serà un dia llarg”, he pensat.
Eren les 6 del matí i el sol ja entrava tímidament per la finestra. Després de quasi 12 hores de treball continuat, he arribat a casa, cansada, amb una son increïble, però que –com sempre- desapareix quan menys l’esperes.
És aixina.
Ara, passada la 1 del matí, el dia encara belluga... mentres tinc a una xiqueta al costat demanant-me carícies i que la porte en braços al bany.
Crec que no conec a ningú tan ‘pelutxe’ com ella.

Reinventar-se en temps d’incertesa

Demà?
és incertesa,
és desig,
és por,
és il•lusió…
demà és com ahir quan va començar el dia…
serà únic, especial , recordat?

qui sap?

Incertesa és eixe sentiment que un dia creus haver retrobat…
una sensació, un sentiment que vas perdre un dia qualsevol,
una sensació, un sentiment que, pot ser, enyoraves i que, de nou, creus tindre davant teu...

Línia 1

Hui fa dos anys.
Dos anys des del dia que va descarrilar la línia 1 del metro de València a la sortida de l’estació de Jesús.
L’estació de Jesús vaig pensar posant-me les mans al cap...
Recorde aquest dia com un dels més angoixosos que he tingut, no podia llevar-me del pensament al meu cosí, que no agafava el mòbil.

L'accident es va saldar amb quaranta-tres passatgers morts i quaranta-set de ferits.
La rapidesa en la que va fer-se la investigació va ser alarmant... no podia entendre què s’estava fent.

No va hi haver responsables.
No va hi haver dimissions.

Hui la línia 1 continua essent tan perillosa com fa dos anys.


http://www.youtube.com/watch?v=DAoaJBIj95E

Un dilluns com altre qualsevol

La típica cançó d'estiu que intenta ficar-se al teu cap, que a vegades te la saps sense voler, i que poses totes les teues forces per a que deixe d'ocupar un lloc del teu cervell: podemos...

Al alçar-me, després de bocins, petards i crits, les banderes continuen penjades i els cotxes ‘amenitzant’ un dilluns comú.

La gent està excitada, extasiada... continuen revolucionats pel tema de la selecció, alguns aprofiten la conjuntura per colar un ‘arriba España’ o un ‘viva el rey’ entre els ‘a por ellos’ o la cançoneta del ‘podemos’.

De la mateixa manera, els mitjans de comunicació limiten el temps o els espais de notícies significants, ocupant-lo de forma escandalosa amb imatges del partit, comentaris de futbolistes i demés, aglomeracions de gent que no es cansen de repetir un ‘hoy todos somos rojos’...

El problema de fons, i que he anat pensant, és que no és un ànsia generalitzada per l’obtenció d’un títol, sinó un enaltiment de valors, idees, formes de pensar i fer...

És lamentable tenir que suportar i escoltar els continus ‘arriba España’ a casa nostra.

La màgia d’una cançó

Despertant sensacions oblidades,
calfreds,
sentiments amagats,
dibuixant somriures...

Una senzilla melodia que et fa connectar, envoltant-te amb les seues paraules i amb el seu significat.

És fàcil, inesperat, i sense adonar-te, funciona.